Els mercats setmanals dels pobles no es rendeixen

Riudellots de la Selva / Colera / VergesMaria Rosa López és una de les clientes més puntuals del mercat de Verges. Abans de les vuit del matí ja espera que obri les portes d’El Café de la Plaça per dur un tallat a un dels paradistes. “La confiança entre venedor i client és un dels punts forts dels mercats, aquí tots ens coneixem, ens saludem i ens posem al dia”, reconeix López. Verges és un exemple de la vigència dels mercats ambulants dels pobles petits, amb cinc o sis parades, on un dia a la setmana es pot trobar fruita, verdura, roba o sabates. Aquesta mena de mercats es veuen amenaçats per la manca de relleu generacional, pels productes falsificats, per les normatives de les administracions i per un estil de vida que no permet a les noves generacions anar a comprar els matins.

L’Anna Isern, que fa quaranta-un anys que fa mercats, avui va tard i munta tota sola una atapeïda parada que sembla un supermercat reconcentrat. Hi trobem calces, bates, paelles, gots, regadores, productes de neteja... Condueix una furgoneta que arrossega un remolc parada que li facilita molt la feina, perquè té una mena de grans calaixos que s’obren amb els productes a dins. “Jo, per sort, ja tinc la clientela feta. Tothom sap que tinc un xic de tot i, si no ho tinc, moltes clientes em fan comandes concretes que serveixo la setmana vinent”, explica. Diu que els joves no volen continuar el negoci perquè és una feina dura: “Però a mi el tracte amb la gent em dona vida”, explica. Treballa de dimarts a dissabte: Verges, Banyoles, la Cellera, les Planes i Sant Jaume de Llierca. Abans anava a mercats molt més grans, però ara s’estima més anar a pobles petits, amb pocs problemes d’accés i dinàmiques més relaxades. 

La competència de les sabates de plàstic

Joan Carles Monter, amb una parada de sabates, exemplifica la lluita desigual amb altres parades plenes de falsificacions i productes made in China. A més de Verges, va a l’Escala, Sant Pere Pescador i Empuriabrava, i té botiga a l’Escala (Calçats Susi). Va continuar la parada dels sogres fa uns vint anys. “Els que portem productes nacionals tenim la competència del producte falsificat i xinès. La gent en compra encara que sàpiguen que no és autèntic o les sabates de plàstic se’ls trenquin al cap de quinze dies. El top manta a Empuriabrava i Sant Pere Pescador també ens fa molt de mal”.

Marc Cabarrocas, amb la parada més gran de Verges, és el responsable de l’empresa Fruites i Verdures Cabarrocas de Llagostera, amb vuit persones, que a més de mercats fa poc que reparteixen a hostaleria i escoles. És un exemple de negoci molt professionalitzat que des dels mercats s’ha expandit a uns altres sectors. “Hem tirat cap a la restauració per trobar més negoci”. Amb 38 anys, sol ser el paradista més jove allà on va. “Ho he fet des de petit i m’agrada, tot i la duresa que comporta. Si tens empatia, el tracte amb la gent és l'aspecte més bonic, sobretot ara que es perden les relacions personals”. L’horari de matins condiciona el públic, però a l’estiu o els caps de setmana s'hi veu gent més jove. “Els mercats xoquen amb l'estil de vida actual -admet-, però una cosa que podria portar més gent als mercats és facilitar l’aparcament”.

En deu anys no hi haurà mercats?

Entrant a Riudellots des de l'estació, un cartell esgrogueït avisa els veïns que el dilluns hi ha mercat. A la pràctica, això es tradueix en quatre paradetes: dues de fruita i verdura, una de plantes i una rostisseria. En dies de màxims s'hi suma una sabateria i una parada de roba. "En deu anys no hi haurà mercats -assegura Paqui León mentre despatxa al costat del seu pare-. El 95% de les nostres clientes són dones grans. Els joves van al supermercat".

La seva família és de Riudarenes i té parada des del 1996, però ella té clar que "quan el pare o la mare diguin prou" es buscarà una feina assalariada i deixarà de llevar-se a les 3.30 h els estius per carregar el gènere al camió. El dimarts van a Pontós, el dijous a buscar la fruita i la verdura a Mercagirona i el divendres a Celrà. "Aquesta feina no dona per guanyar més de 1.000 o 1.200 euros al mes per cap, i cal pagar assegurances i impostos per tot", lamenta.

Igual que fa cinquanta anys

En Jordi també deixarà de vendre pollastres a l'ast un cop es jubili, d'aquí dos anys. Té una rostisseria ambulant des de fa uns setze anys i en fa catorze que cada dilluns és al pàrquing de Riudellots venent. En Xevi, d'ençà que s'ha jubilat, n'és un client fidel: "Ara puc venir cada setmana". En Jordi li respon amb un somriure, mirant l'espai buit de l'aparcament amb només tres parades més: "Sap que soc el millor pollastre de la plaça". I afegeix: "Tot el comerç ha anat evolucionant, però els mercats de poble són iguals des de fa cinquanta anys. I no sé si és millor o pitjor". En el seu cas, diu que se salva perquè està a prop de la carretera i perquè moltes famílies ja s'han habituat als pollastres. Però també nota la inflació, a més de la calor: acaba d'apujar els pollastres a 12,60 euros perquè la matèria primera cada vegada és més cara.

La delinqüència és el que fa mal als mercats

Josep Maria Vergés, president de l’Associació de Marxants de les Comarques Gironines, està convençut que els petits mercats tenen “molta vida i molt de futur”, tot i que els cal més diversitat, com per exemple “tenir parades de carn, peix, flors i altres productes, seguint una mica el model d’èxit de França”. Assegura que els mercats no són mai una competència a les botigues, sinó un element que suma. “El que fa mal és la delinqüència, que prolifera en molts mercats gironins sense que els ajuntaments hi facin res”, assegura Vergés en referència a les falsificacions i el top manta. Esmenta els casos de Roses, Sant Pere Pescador, Platja d’Aro i Tossa de Mar i conclou que “a molts polítics els ha faltat valentia per aplicar les seves pròpies normatives i ordenances”. Opina que les grans superfícies no poden competir amb el model de qualitat i proximitat dels petits mercats. “Cada cop resulta més incòmode a la gent agafar el cotxe per anar a una gran superfície on trobarà productes de fora i de baixa qualitat en comptes dels bons productes de proximitat”, considera. Tornant a l’exemple francès, assegura que molts municipis s’estan gastant molts diners per tornar a portar el comerç i la vida que donen els mercats a dins de les ciutats i pobles. Vergés opina que caldria muntar una xarxa de mercats petits i reinventar-se, amb el convenciment que als petits mercats és on es troben “els venedors autèntics i de confiança”.

L'exemple de Platja d'Aro

A partir de la tardor, al mercat de Platja d'Aro hi haurà un 35% menys de parades. L'Ajuntament va tirar endavant el nou reglament a finals de maig enmig de fortes protestes dels paradistes, que es van manifestar a les portes del consistori amb cartells amb el lema "Marxants en perill d'extinció!" I és que, a efectes pràctics, es passa de 137 a 87 parades, cosa que per a alguns paradistes pot suposar "la desaparició" del mercat.

El cas de Platja d'Aro anticipa una sèrie de reformes que poden suposar l'estocada final per a molts mercats itinerants. Les concessions de les parades de quinze anys caduquen aquest 2025 i la Generalitat ha ofert als pobles tres supòsits a què acollir-se per fer efectiu un nou model de mercats setmanals: poden escollir entre deixar de fer-ne, renovar automàticament les llicències quinze anys més o apostar per un nou model.

Si fa quinze anys a Platja d'Aro hi havia 153 paradistes, actualment en queden 137 i a partir del 7 d'octubre es passarà a 87. Segons el consistori, s'aposta perquè el mercat tingui sobretot productes de proximitat (després que en els últims anys hagi proliferat l'oferta de grans paradistes d'origen marroquí). L'espai de venda també es reduirà a la meitat: l'aparcament on actualment es fa, a tocar de la Masia Bes, se subdividirà i on no hi hagi parades es mantindran les places de pàrquing.

Un mercat que evita els revolts

A l’hivern, Colera amb prou feines arriba als 500 habitants i a l’estiu augmenta cap als 800. El dilluns és el dia de mercat i, sigui pels revolts que hi ha per anar fins a Llançà o la distància amb Figueres, tot i la poca població és un mercat que paga la pena als paradistes, sobretot els mesos d'estiu. Tot l’any té quatre parades: una rostisseria, una d’embotits i formatges, una de roba i una de fruita i verdura. Aquesta última la porta en Jordi Jué, el més veterà del mercat, amb vint-i-cinc anys de trajectòria com a venedor ambulant. Jué, a més, és pagès i en aquesta època de l’any el 70% del que ven és de collita pròpia. Cap a migdia, els paradistes no estan descontents de com els ha anat el matí. “Es nota que la gent ha cobrat i que hi ha més gent al poble”, diu Jué.

Amb tot, és més aviat pessimista en relació amb el futur dels mercats. “Des de la covid la baixada ha estat brutal. Amb la pandèmia la gent es va acostumar a anar més als supermercats i es nota que venen menys. A més, les àvies es van morint i cada dia ve menys gent a mercat perquè la gent que es jubila ara no té el costum d’anar a mercat”, explica. Ell hi és amb la seva dona, Montse Ayats, que és delineant, i dilluns hi havia el seu fill Pere, de 17 anys. Ayats ha treballat deu anys en aquesta professió i tant li agrada fer mercats com dissenyar cuines: “M'encanta el mercat. Vas amunt i avall, hi ha el contacte amb la gent, veus les àvies, que després venen amb els nets i això està molt bé, perquè s’havia perdut una mica”. Pregunto al fill si li agradaria continuar fent mercats i de seguida respon que sí. El pare, que estava endreçant caixes a la furgoneta, diu que no. “Crec que el mercat té futur, però s'ha de repensar. Caldrà tenir botiga online i també ser a les plataformes i les xarxes. Si els joves són allà, se’ls ha d’anar a buscar i això ja només ho poden fer les generacions més joves -opina Ayats-. Però, esclar, si no venen al mercat no els pots fer tastar un albercoc o una pruna de Sant Joan”. 

Hondurenys darrere la parada

Antonio Luque, hondureny, ven pernil, embotit, formatge i oli. Abans treballava al mercat cobert de Roses i fa tres anys que s’ha establert pel seu compte. “Al cobert tenia hora d’entrada i de sortida i aquí tot depèn de mi”, diu en un bon català. També va a Palafrugell i Girona, però el millor que té és Portbou, una població encara més allunyada de Figueres i, probablement per això, amb més clientela. “La gent d’allà dona molt de suport al mercat”, afegeix.

També és hondurenya Suseth Flores, que des que va arribar amb 15 anys va treballar en una rostisseria ambulant. Des de fa un any i mig en té una de pròpia, amb l’ajuda puntual de la seva cunyada. “De moment em va bé, però és el principi i ja ho aniré veient".

"Ara hi ha una mica de moviment perquè això és costa i hi ve gent. Però a l’hivern hi ha poca gent. Això sí, són fidels, no em puc queixar, s’han portat bé”, explica aquesta dona enèrgica de 35 anys.