Mahamadou Dambelleh: "Per què no un president de la Generalitat negre i cec?"

Castellfollit de la Roca (La Garrotxa)Dins l’aigua, a Mahamadou Dambelleh se li dilueixen totes les pors derivades de la ceguesa: la por de xocar amb algú, la de fer caure algun objecte, la d’entrebancar-se amb algun obstacle, la de no poder fer les coses amb la mateixa rapidesa i facilitat amb què ho fan les persones que hi veuen... “Quan nedo em puc moure amb total llibertat perquè només tocaré aigua, no hi veig perills”, diu en Mahamadou. Amb una malaltia congènita que li ha anat degradant la visió fins a deixar-lo cec, en Mahamadou, de 17 anys, és un nedador del Club Esportiu de Castellfollit de la Roca que ha assolit les millors marques de l’estat espanyol en competicions de natació adaptada.

Estudiant de batxillerat a l’Institut Bosc de la Coma d’Olot, ciutat on viu, aquest jove d’origen gambià assegura que la natació l'hi ha donat gairebé tot: “Em serveix per créixer personalment, per guanyar confiança en mi mateix i per demostrar-me que puc fer grans coses i no m’he de quedar a casa pel fet que sigui cec”. “I també per conèixer gent, i perquè la gent em conegui a mi i sàpiguen que en el món de la discapacitat no tot són llàgrimes i lamentacions”, afegeix ràpidament. Res més lluny d’això, almenys en el cas d’aquest jove olotí, que fa broma de la seva discapacitat visual, que no es plany mai de res i que en els obstacles que li posa la vida només hi veu reptes per esforçar-se més i arribar encara més lluny del que s’havia proposat. “No vull fer pena”, sentencia. El seu món no és fet d’imatges ni de colors, però sí de textures, gustos i olors, com la del clor de la piscina, on passa tantes hores i on és feliç. “No cal la vista per veure-hi”, diu.

A la falda de l’àvia

En Mahamadou va néixer a Gàmbia però viu a Olot des dels set mesos. La seva mare i ell van abandonar el país africà per retrobar-se amb el seu pare, que ja vivia a la capital de la Garrotxa i hi havia trobat feina. Es van instal·lar en un habitatge del barri vell d’Olot. El petit Mahamadou ja tenia problemes de visió i els metges havien assegurat que a mesura que creixés aniria perdent la vista fins a quedar-se cec. “Quan era molt petit hi veia una mica, tot i que només imatges borroses, fins i tot mirava la tele i anava pel carrer sense bastó. Però ja sabia que acabaria sense veure-hi”, explica. Aquelles imatges que havia vist, tot i que mai nítidament, li permeten avui intuir com són les coses que té al davant i que la gent del seu voltant li descriu. “Però el temps ha passat i hi ha moltes coses que la memòria ja no recorda”, puntualitza. Si hi ha una imatge que no se li ha esborrat és la d’ell de petit a la falda de la seva àvia, avui ja desapareguda i a la qual sempre ha admirat. “No sabria explicar per què, però és una imatge que m’ha quedat”, diu en Mahamadou. Els avis, pares de la mare d'en Mahamadou, tenien la casa a Blanes, on ara viu l’avi.

L'esforç per no dependre dels altres

Amb tres germans més petits, en Mahamadou ha hagut de portar sovint el timó de la casa on viuen ara, al barri de les Tries d’Olot, sobretot des que els pares es van separar. “Vivim els quatre germans amb la mare, que passa moltes hores fora de casa treballant”, explica. Tot i que els germans tenen clar que certes coses en Mahamadou no les podrà fer a causa de la ceguesa, no li han posat res fàcil. “La confiança fa fàstic i sovint m’ha tocat fer coses a mi només perquè a ells els feia mandra”. Però fins i tot d’això se n’alegra. “El fet que els meus germans no m’ajudessin a fer certes coses, m’ha ajudat a espavilar-me, a esforçar-me a fer-les jo, a ser independent”, assegura.

I aquest esforç l’esmerça cada dia no només en els entrenaments a la piscina per superar marques en natació. També per treure’s els estudis, que segueix amb un ordinador adaptat a la seva discapacitat. “Tinc clar que puc fer el que fan els altres, però em cal més temps per fer-ho i a vegades necessito ajuda”, admet. 

L’elogi d’una marroquina

D’ajuda assegura que té tota la que necessita. I també reconeixement. Se sent un privilegiat en aquest sentit. Ara que, gràcies als seus èxits com a nedador, l’han entrevistat als mitjans de comunicació, molta gent el felicita quan el veu pel carrer, ja sigui divertint-se amb els seus amics o caminant cap a l’institut (hi va a peu, ajudant-se d’un bastó i d’un comandament per activar el senyal acústic dels semàfors per saber si estan en verd o en vermell). Esmenta amb especial il·lusió el dia que una veïna d’origen marroquí li va demanar de fer-se una foto amb ell i el va felicitar pel fet que un noi d’origen africà hagués aconseguit tants èxits com a nedador i reconeixements com el Premi Jove Promesa 2021 dels premis Garrotxí de l’Any.

Nòmada a la recerca d’aigua

Acostumat a superar obstacles, en Mahamadou es pren com un repte més el fet de no poder-se entrenar tant com li exigeixen els seus objectius: competir als Mundials de natació adaptada de Manchester a l'agost i, en un futur, als Jocs Paralímpics. La piscina del seu club no està coberta i a l’hivern s'ha d’entrenar en altres instal·lacions, principalment a la piscina d’Olot i a la de Sant Pere de Torelló, amb condicions i horaris que no són els més adients. “El meu entrenador, en Pere Vilà, sempre diu que som el club més nòmada del món, perquè sempre estem voltant per anar a buscar aigua”, diu irònicament. Si ha arribat tan amunt en el món de la natació és en gran part gràcies al seu entrenador, que un dia, quan en Mahamadou tenia deu anys, va dir: “A aquest nen el faré un campió de natació”. “Jo vaig pensar que deia una bestiesa, però ara penso que sabia el que es deia”. diu en Mahamadou, que va deixar l’atletisme i altres esports que feia per dedicar-se a nedar. 

Un president de la Generalitat negre i cec

Un altre dels seus objectius és arribar a ser “el primer president de la Generalitat negre i cec”. Assegura que va començar a dir-ho “de broma” als amics, però ara ja no ho veu com una idea desorbitada. "Per què no?", pregunta. De moment, ja té clar el primer pas per aconseguir aquesta fita: estudiar ciències polítiques a la Universitat de Girona. “Abans no sabia res de política, però gràcies a un amic m’hi vaig començar a interessar. Ara impera la política de les xarxes socials, de guanyar-se un minut a TikTok o el màxim ressò a Twitter. Però el que cal és una política de menys frases cridaneres i més propostes intel·ligents”.