Manila, l’avantsala d’Hiroshima
La massacre de Manila i la resistència nipona a Okinawa van precipitar el llançament de la bomba atòmica
TòquioEl llançament de la bomba atòmica sobre Hiroshima el 6 d’agost del 1945, del qual aquest dimecres fa 80 anys i que va precipitar el final de la Segona Guerra Mundial, no va ser una decisió aïllada ni merament científica: va ser el resultat d’una guerra total al Pacífic que, en les últimes etapes, va assolir nivells de brutalitat gairebé inhumans per part de l’exèrcit imperial japonès. La massacre de Manila, el febrer del 1945, va deixar més de 100.000 civils morts i una ciutat –que havia estat una de les "perles de l’Orient"– reduïda a cendres. Poc després, a Okinawa, la resistència japonesa es va tornar suïcida, i la població civil hi va participar activament, fins i tot amb atacs massius kamikazes. Per al comandament militar nord-americà, aquests episodis van ser un advertiment esgarrifós del que podria implicar una invasió del Japó continental.
El consens entre molts historiadors és que tant els episodis d’Okinawa com els de Manila van influir decisivament en els càlculs de l’alt comandament dels Estats Units. Des del costós desembarcament a Saipan i Iwo Jima fins a Okinawa, cada batalla reforçava la convicció que una invasió continental seria insostenible. Per això, historiadors com Francis Pike, Richard Frank i Victor Davis Hanson coincideixen que aquestes experiències van configurar el context psicològic i militar que va portar a optar per l’arma nuclear com a mètode de rendició forçada.
Atrocitats contra civils
A Manila, durant el febrer del 1945, unitats japoneses atrinxerades van provocar la mort de més de 100.000 civils filipins, en el que es reconeix com un dels crims de guerra més greus comesos per l’exèrcit imperial japonès des de la invasió de Manxúria el 1931. Les tropes japoneses, ocultes en cada edifici i fins i tot a les clavegueres, van oferir una resistència ferotge, i les forces nord-americanes, obligades a avançar pam a pam, desallotjaven les posicions enemigues amb llançaflames i granades en combats pràcticament casa per casa.
El conflicte va degenerar en atrocitats quan soldats japonesos, en retirada, van dirigir la seva violència contra la població civil. En un dels episodis més cruents, un contingent nipó va prendre com a ostatges 3.000 habitants de Manila i els va traslladar al Fort Santiago, a Intramuros, on en va executar sistemàticament un terç. Al cap de 28 dies de combats que van reduir la ciutat a runa, el general Douglas MacArthur va fer la seva entrada en una Manila devastada. Aquesta destrucció urbana dins d’una ciutat densament poblada va servir com a advertència per als planificadors nord-americans, que hi van veure un avanç ampliable del que podia passar a les ciutats japoneses.
La batalla d’Okinawa, que va tenir lloc entre l’abril i el juny del 1945, va ser l’últim gran enfrontament abans de la rendició japonesa i una de les més sagnants de tota la Segona Guerra Mundial. A l’illa principal, l’exèrcit japonès va adoptar una estratègia de resistència total, atrinxerant-se en coves, túnels i búnquers, i utilitzant civils com a escuts humans o forçant-los a organitzar-se i lluitar fins a la mort. Els combats es van prolongar gairebé tres mesos i van deixar més de 200.000 morts, entre els quals uns 100.000 civils okinawesos. L’ús massiu d’atacs kamikazes contra la flota nord-americana i la voluntat de lluitar fins a l'últim home van convèncer el comandament aliat que qualsevol intent d’invasió de l’arxipèlag japonès seria una carnisseria sense precedents.
Okinawa va ser percebuda pels estrategs de Washington com un microcosmos brutal del que seria una hipotètica operació sobre Kyushu o Honshu. Si en una illa perifèrica com Okinawa la resistència havia estat tan ferotge, què no es podia esperar en la defensa de Tòquio o Kyoto? Les xifres projectades per a l’operació Downfall, el pla d’invasió del Japó, eren alarmants: fins a un milió de baixes aliades i desenes de milions de morts japonesos. En aquell clima de desesperació tàctica i trauma bèl·lic, la bomba atòmica es va presentar no només com una arma innovadora, sinó com una sortida brutal però “ràpida” al carreró sense sortida de la guerra al Pacífic.
La imposició de la narrativa nord-americana
L’historiador Richard B. Frank explica que l’estratègia japonesa Ketsu-go, basada a infligir un gran nombre de baixes aliades encara que això impliqués el sacrifici de la seva pròpia existència, va reforçar la percepció que una invasió seria brutal i costosa tant en vides humanes com en temps. Segons Ronald H. Spector i documents de l’Estat Major Conjunt dels EUA, la defensa d’Okinawa, amb la ferocitat, els atacs suïcides, la mobilització civil i la negativa a rendir-se, va deixar clar als líders nord-americans que el Japó “encara tenia molta força i que la rendició no era una opció”.
Per al professor John Lee Candelaria, de la Universitat d’Hiroshima, la brutalitat i destrucció d’aquests episodis –especialment la resistència ferotge japonesa i les atrocitats comeses– van influir en l’avaluació militar nord-americana sobre com seria una invasió del Japó continental. En declaracions al diari ARA, assegura que aquells capítols “van ser innegables” i creu que “els informes d’aquestes atrocitats van influir en la perspectiva de l’exèrcit nord-americà”.
Al preguntar-li sobre com es va percebre l’ús de les bombes atòmiques a les Filipines i als EUA en aquell moment, l’acadèmic d’origen filipí constata que la memòria de postguerra va quedar marcada pels forts lligams culturals amb els Estats Units i la narrativa d’Amèrica com a alliberadora. Candelaria creu que “es pot assumir que la majoria dels filipins van veure els bombardejos atòmics com un mitjà justificat per posar fi al seu patiment”.
Oblit i desequilibri
“El novel·lista F. Sionil José, que tenia 18 anys durant la batalla de Manila, va expressar aquest sentiment el 1981, dient que, en sentir expressions de simpatia per Hiroshima, molts filipins van desitjar en aquell moment que més ciutats japoneses haguessin estat bombardejades com a «conseqüència natural de la guerra»”, afirma Candelaria. “Tot i que aquesta també era la visió general als Estats Units, hi va haver veus dissidents notables, com la del pacifista Albert Einstein”, recorda.
L’acadèmic lamenta que l’experiència filipina a la Segona Guerra Mundial no rebi el reconeixement internacional que mereix dins la narrativa global de la Guerra del Pacífic. “Com a filipí que ha viscut a Hiroshima durant una dècada, veig aquest gran desequilibri i injustícia en el cas filipí. El sofriment dels civils filipins ha estat marginat no només en la memòria global de la guerra, sinó també dins la memòria nacional filipina”, assegura.
“Les narratives de victimització sovint queden eclipsades pel mite nacional centrat en la resistència, la resiliència i la lluita anticolonial de finals del segle XIX. Una il·lustració clara d’això és la manca d’un memorial nacional, patrocinat per l’Estat, que homenatgi o recordi els 1,1 milions de víctimes civils; el record avalat per l’Estat està reservat per a soldats i guerrillers”, denuncia Candelaria. “Això continua sent una gran i persistent injustícia”, es queixa.
“En la meva recerca sobre la transmissió digital de les memòries de guerra, he vist que, tot i que els filipins són conscients del patiment que van viure els seus familiars, aquestes històries sovint es presenten com a fets històrics i no dins d’un discurs d’injustícia”, assenyala Candelaria. I tot i que afirma que les narratives històriques filipines tendeixen a sobreemfatitzar el mite fundacional de la resistència colonial contra Espanya, creu que “caldria rendir comptes de manera més equitativa amb el passat filipí, allunyant-se del nacionalisme i avançant cap a la recerca de justícia”.
Tot i que la reconciliació entre el Japó i les Filipines després de la guerra ha estat generalment menys conflictiva que amb la Xina o Corea del Sud, Candelaria subratlla que “encara persisteixen aspectes controvertits d’aquell passat bèl·lic pels quals el Japó no ha compensat plenament”. Entre ells, menciona el tema no resolt de les “dones de consol”, forçades a l’esclavitud sexual per l’exèrcit imperial, i que encara avui constitueix una ferida oberta. Malgrat la important inversió japonesa en ajuda al desenvolupament i l’absència d’un llegat colonial directe, l’acadèmic creu que les Filipines també necessiten més consciència crítica sobre la seva memòria històrica.
Al cap de vuitanta anys, Hiroshima continua sent un símbol universal de l’horror atòmic. Manila, en canvi, continua esperant ser recordada com l’advertència que va ser: la brutal avantsala d’un desenllaç nuclear.