Un 0,8% de possibilitats de convertir-se en euròcrata
Sembla difícil de creure però aquestes setmanes, a Brussel·les, gairebé es parla més d’oposicions que del caos provocat per la guerra a l'Iran. És la primera convocatòria generalista per a graduats que vulguin treballar a les institucions europees des del 2019. Com ja es podia esperar, s’hi han presentat més de 170.000 persones. Literalment, és impossible viure a Brussel·les, tenir menys de 40 anys i no tenir cap conegut que s’hi hagi presentat.
Hi ha quatre dades interessants en aquesta convocatòria. La primera és que gairebé la meitat dels aspirants són italians. La segona: si hi afegim Espanya (7,89%), Grècia (5,8%) i Portugal (2,9%), el bloc del sud d’Europa supera el 60%. La tercera dada és que només se seleccionaran 1.490 persones per formar part d'una llista d’espera. Finalment, això vol dir que hi ha una probabilitat estadística del 0,85% d’obtenir la plaça. Dit d’una altra manera: només una de cada 117 persones entrarà a la llista.
Tot plegat és la radiografia crua d’una bretxa d’oportunitats. Itàlia representa el 13% de la població de la UE, però ha presentat més del 45% dels candidats. En canvi, Alemanya, que representa el 18% de la població, només n’ha presentat el 6,7%.
Un apunt: moltes sol·licituds són de persones que ja treballen amb contractes temporals o d’interinatge dins les institucions. Sí, a Brussel·les també s’abusa de la temporalitat i l’externalització. I sí, el sud d’Europa està sobrerepresentat a les institucions.
La desproporció en aquestes oposicions és un símptoma més de la profunda desigualtat estructural a Europa. El drama no és que milers de graduats italians vulguin treballar a les institucions europees, sinó que vegin una competició amb un 0,85% de probabilitats com una de les poques vies segures cap al seu projecte de vida. Mentre el nord reté el seu talent amb mercats laborals més forts, el sud exporta les seves elits intel·lectuals en massa.
El sou per als afortunats supera els 6.000 euros brut. Per a un graduat espanyol o italià, amb una carrera, dos màsters i tres idiomes, que de mitjana no s'emancipa fins als 30 anys i que gasta gairebé la meitat del salari en el lloguer, és un canvi de vida absolut. Per a un alemany, que s’independitza als 24 i destina un 28% al lloguer és una opció interessant però no un canvi tan gran.
Desigualtat d'oportunitats
Segon apunt: El procés és profundament desigual també des d'un punt de vista de classe. Opositar a la UE requereix temps i recursos per desxifrar un temari opac, sense guies oficials clares, que sovint afavoreix qui es pot pagar una preparació específica i té temps per dedicar-hi o qui coneix algú que hi treballa.
Irònicament, el mateix dia que es tancava la convocatòria, el Parlament Europeu debatia sobre la crisi de l’habitatge. Una casualitat de calendari que demostra que la política europea encara camina a un ritme diferent del de les factures que asfixien els ciutadans. Perquè la realitat és que la gran majoria de la població, graduats o no, no té temps per perdre jugant a aquesta loteria. En té prou amb arribar a final de mes. Ja hem parlat de la importància d'enfortir el projecte europeu, però aquesta fortalesa també depèn de la cohesió interna: de nord a sud i d’est a oest, però també de baix a dalt. Trobar una feina estable i aconseguir unes condicions laborals decents no pot ser només cosa de la meitat nord de la Unió. El projecte europeu també era això.