"No tenim cap altra opció": els libanesos intenten tornar a les seves cases, reduïdes a runa

BeirutLa brisa amb prou feines aconsegueix suavitzar la tensió que es respira als campaments improvisats al costat del passeig marítim de Beirut. Sota lones subjectes amb cordes i restes de fusta, desenes de famílies continuen aquí, a pocs metres del mar, tot i que l’alto el foc hagi entrat en vigor ja fa hores. Ningú no desmunta res, encara. Pocs semblen disposats a creure que aquesta vegada hagi de durar.

Alguns observen l’horitzó en silenci. D’altres recullen lentament les seves pertinences, però sense pressa. “No és la primera vegada que diuen que s’ha acabat”, diu un home, assegut en una cadira de plàstic. La barreja d’alleujament i desconfiança és palpable. En aquest aparcament convertit en assentament, per a molts la guerra continua massa a prop per donar-la per acabada.

És el cas de l’Ali, mecànic de Nabatieh, que fa setmanes que dorm aquí. No ha tornat. Tampoc no té clar quan ho farà. Al seu telèfon mòbil ensenya fotografies recents del seu barri: façanes obertes, comerços reduïts a runa, carrers irreconeixibles. “Com hem de tornar a això?”, pregunta. Després dubta un segon. “I, tot i això… tornarem. Però no perquè hi confiem. Perquè no tenim cap altra opció”.

Tot i això, no tothom espera. Una família desplaçada de Kafra insisteix que no tornarà a abandonar el seu poble una segona vegada. “Si hi tornem, és per quedar-nos-hi”, diu la vídua d’un combatent, convençuda que l’alto el foc no garanteix res. La decisió, més que un acte de confiança, és una forma de desafiament.

Si hagués tingut un cotxe, hauria marxat ahir a mitjanit, ens explica Kabayse, mentre es prepara per tornar a casa amb la seva família. “Tinc un nen de dos anys i una nena de sis mesos. Vivíem a Mrayje i vam arribar aquí el segon dia de la guerra. Ara és el moment de tornar”, assegura, mentre continua recollint les seves coses.

Col·lapse a les carreteres pel retorn a casa

Des de primera hora del matí, llargues files de cotxes han començat a abandonar la capital en direcció al sud. A l’autopista que connecta Sidó amb Tir, el trànsit ha arribat a col·lapsar-se completament. Vehicles carregats amb matalassos, bosses i bidons avancen a pas de tortuga en un retorn tant massiu com incert. Saben que no durarà, però volen tornar a casa seva, encara que sigui uns dies. Alguns només volen veure què en queda, de les seves llars. Què en queda, de les seves vides.

Aquest flux depèn d’un punt clau: el pont de Qasmiyeh, sobre el riu Litani. Bombardejat de nou dijous al matí per l’aviació israeliana, el pas va quedar bloquejat. Però a trenc d’alba, unitats militars s'han desplegat al lloc i han començat treballs d’emergència per omplir el cràter obert per l’impacte. Hores després la ruta costanera ha estat parcialment reoberta, i això ha permès el pas de vehicles, tot i que el pont continua sent un coll d’ampolla, lluny d’estar plenament operatiu.

L’alto el foc, negociat amb una durada inicial de deu dies, ha arribat així enmig de carreteres trencades i una infraestructura al límit. Sobre el terreny la treva conviu amb una realitat molt més inestable.

Destrucció i atacs que encara duren

Mentrestant, a Tir els equips de rescat continuaven treballant aquest divendres al matí entre la runa de tres edificis destruïts en un bombardeig al passeig marítim, just en el moment en què entrava en vigor la treva. Fins ara han recuperat tres cossos, però entre sis i vuit persones continuen desaparegudes sota les restes. La violència, de fet, no s’ha aturat del tot. En diverses localitats del sud s’han registrat nous incidents que les autoritats libaneses consideren violacions de l’alto el foc.

A Kounin, trets d’artilleria i ràfegues d’armes automàtiques han impactat contra un equip de paramèdics, i han deixat diversos ferits. Més a l’est, a Khiam, forces israelianes han fet explotar habitatges, una continuació de les operacions militars sobre el terreny.

Fins i tot allà on no hi ha bombardejos, el perill persisteix. Un adolescent ha mort a l'explotar munició sense detonar deixada per atacs anteriors, un recordatori que l’alto el foc no esborra les empremtes immediates de la guerra.

Als suburbis del sud de Beirut, el retorn és encara més cautelós. En barris com Chiyah, durament castigats en les últimes setmanes, alguns residents tornen només de manera puntual, per recuperar objectes o comprovar l’estat dels seus habitatges. La intensitat dels bombardejos ha tornat a posar sobre la taula l’anomenada doctrina Dahiyeh, basada en l’ús d’una força desproporcionada contra entorns urbans vinculats a Hezbollah. Una lògica que no distingeix entre infraestructura civil i objectius militars, i que busca imposar dissuasió a través de la devastació.

Però ni tan sols això ha trencat del tot el vincle amb el territori. Una dona de més de vuitanta anys, desplaçada en un refugi a la Ciutat Esportiva, ha tornat breument al seu apartament abans de tornar al centre d’acollida. Perquè, tot i que el front s’hagi calmat per moments, sobre el terreny tot apunta que aquesta treva no tanca la guerra, sinó que amb prou feines la deixa en suspens.