Pluja negra, pol·lució i aigua contaminada: el desastre ecològic de la guerra a l'Orient Mitjà

Brussel·lesEncara no fa un mes que el conflicte a l'Orient Mitjà va esclatar i en aquest temps s’han hagut de lamentar milers de morts, pèrdues de patrimoni cultural i històric i el temor creixent d’un enquistament del conflicte, amb potencial –ja demostrat– per desequilibrar l’ordre mundial. Però mentre la preocupació per la crisi humanitària augmenta, el conflicte ja s’ha consolidat com un dels desastres ambientals més grans de la història, amb implicacions que duraran dècades.

Organitzacions internacionals observen amb especial preocupació la zona de Teheran després del bombardeig israelià quàdruple de la nit del 7 de març –tres en zones d’emmagatzematge de petroli i un en una refineria–. De les quatre instal·lacions atacades, la que és més lluny de la capital iraniana és a escassos 20 quilòmetres del centre de la ciutat. A hores d’ara encara és complicat dimensionar les conseqüències d’aquests atacs perquè no hi ha dades del terreny afectat i la informació dels satèl·lits és difícil d’interpretar. Però les característiques demogràfiques i físiques de Teheran la fan especialment vulnerable: una àrea urbana de més de 10 milions d’habitants i la muralla natural de la serralada d’Elburz, que dificulta l’entrada de corrents d’aire net.

Diferents experts coincideixen en assenyalar que els impactes per a la salut i el medi són difícilment equiparables a anteriors catàstrofes d’aquest tipus. “És especialment preocupant pels contaminants que han emès i continuen emetent els centres d’emmagatzematge bombardejats. És molt diferent dels atacs a refineries o centres d’exportació. En els dipòsits de petroli encara no tractat hi ha concentracions molt elevades d’olis, metalls pesants, compostos energètics i hidrocarbur aromàtic policílic (HAP)”, explica el divulgador científic i professor de química ambiental a la Universitat de Barcelona Xavier Giménez. El govern de l’Iran, coneixedor de l’amenaça que suposa el bombardeig a aquestes instal·lacions, també ha seguit una estratègia similar atacant aquest tipus de bases d’extracció i emmagatzematge a l’Orient Mitjà.

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) es va afanyar a alertar que els atacs a les instal·lacions petrolieres representaven un problema greu per als habitants. Però aïllar-se del fum és pràcticament impossible. La ciutat de Teheran va quedar immersa en un núvol fosc, dens i opac els dies posteriors als bombardejos. Tot i això, segons assenyala Giménez, les partícules més nocives són les que no es veuen: “Com que les partícules de 2,5 micres o inferiors no es veuen, no hi ha percepció de perill, però, en canvi, tenen entrada directa als alvèols, al sistema sanguini i fins i tot al cervell”. La inhalació de partícules de benzè i de HAP estan directament relacionades amb el risc de malalties greus com el càncer i la leucèmia.

Aquest tipus de contaminació és completament diferent de la que es registra habitualment a ciutats com Delhi o Pequín, tant per la composició de les partícules com pels seus efectes sobre la salut i els ecosistemes, assegura el doctor en química. També ho és per la seva escala. Segons l’Observatori de Conflictes i Medi Ambient el núvol de fum va arribar a l’Afganistan, i a algunes regions de la Xina i Rússia, a causa dels corrents d’aire que van desplaçar la contaminació en direcció a l’est. Més enllà de la dispersió de la pol·lució arreu del món, el fum transportat pel vent s’ha comprovat que augmenta l’acumulació de sutge a grans altituds i accelera el desgel de les glaceres. Giménez no descarta que part d’aquestes partícules també hagin arribat a Europa, si bé són gairebé imperceptibles.

L’aigua, el taló d’Aquil·les de l’Iran

La gran quantitat de partícules en suspensió es va condensar i va acabar precipitant en forma de pluja negra poc temps després del bombardeig, una combinació de pluja àcida i altres elements de la combustió del petroli. Les teulades es van ennegrir, el clavegueram es va saturar i es tem que el subministrament d’aigua potable també hagi quedat contaminat, tal com asseguren fonts no oficials iranianes a través dels tests d’acidesa del PH de l’aigua corrent. Aquest fet és especialment greu tenint en compte que l’Iran pateix una sequera des del 2020, agreujada per la crisi climàtica. 

“No és forassenyat pensar que les fonts d’aigua i els conreus han quedat contaminats entre el fum i la pluja negra. No és el mateix que hi hagi una fuita en una instal·lació de petroli que una explosió, que genera una capacitat d’expansió dels contaminants molt més alta”, explica el professor de química ambiental. Martínez no dubta en assegurar que es tracta d’un atemptat ambiental, tenint en compte el territori afectat, l’impacte en la cadena tròfica i la persistència en el temps que pot tenir aquest atac múltiple. “Els efectes sobre els ecosistemes són més lents: triguen més a arribar i també a marxar. Poden passar dècades abans que desapareguin les restes de contaminants”, assenyala Giménez.

Les principals vies per garantir la potabilitat de l’aigua a l’Iran, en aquest punt són, principalment, dues: o bé el filtratge i tractament intens del subministrament de l’aigua, o bé la dessalinització de tota l’aigua que arriba a les cases. Totes dues opcions són complicades i a hores d’ara no es té constància que el govern hagi optat per cap d’elles. El procés de tractar i filtrar l’aigua corrent requereix molta energia. Segons la International Energy Agency, la font d’energia de l’Iran prové principalment del gas natural, en un 58%, i del petroli, en un 29%, dos recursos que s’han vist minvats pels atacs continuats per part dels Estats Units i Israel. D’altra banda, les plantes dessalinitzadores també han estat un blanc en l’operació de les forces nord-americanes i israelianesen diferents zones de l’Iran, com la de l’illa de Qeshm. Aquesta estratègia de guerra també l’ha adoptat l’Iran, el qual en les darreres setmanes ha estat acusat d’atacar diferents instal·lacions similars en països del Golf.