Elisenda Carod: «L'adeu de 'La tarda de Catalunya Ràdio' va ser com un 'coitus interruptus'»

BarcelonaDes del passat mes de setembre Elisenda Carod (Barcelona, 1981) està al capdavant de La solució, el programa de Catalunya Ràdio que busca respostes a grans preguntes i debats i que s'emet cada dia a partir de les 13.00 hores. La comunicadora entoma la nova franja després de quatre temporades a La tarda de Catalunya Ràdio i d'estrenar-se en la maternitat.

Has començat nova etapa a la ràdio amb La solució, un programa clàssic de Catalunya Ràdio que no és exactament un espai de preguntes i respostes com vam pensar inicialment. Com el definiries?

— Sí, la meva teoria és que La solució, en el seu dia, era fantàstic... però l'encàrrec era portar-lo al 2025. És evident que en un món on tenim tota la informació a l'abast havíem de donar un valor afegit, que jo crec que és precisament posar tota l'estructura de la ràdio pública a resoldre amb profunditat preguntes que tots ens fem. El valor que jo aporto és buscar els millors especialistes i oferir respostes pensades. La solució vol aportar la complexitat dels matisos i, de fet, la història te l'expliquen els matisos, no els titulars.

Quina és la teva empremta en el programa?

— El clima, bàsicament. El segon encàrrec que em van fer era que fos un programa amb participació i això no vol dir que estigui només estructurat en trucades, que procurem que sempre tinguin valor afegit. Crec que el que jo aporto és que la gent se sent còmoda trucant i escoltant. És un programa que no et fa mai fora perquè el meu to no ho fa. Pots parlar de coses a un nivell molt profund i amb especialistes, sense que es faci feixuc.

Alguns dels col·laboradors que tenies a La tarda de Catalunya Ràdio també han passat a La solució. Ets molt de la tribu?

— Qui no és de tribu? Sí, soc molt de tribu i m'agrada molt endur-me gent que ha funcionat en altres projectes, especialment si els he descobert jo. Però una cosa que també m'agrada és donar veu a gent que potser no n'havien tingut l'oportunitat fins ara i fer-me'ls de la meva tribu. La meva teoria és que la gent ens escolta a la ràdio per l'ambient, també, i això ho generes quan tens la teva tribu.

Sents menys pressió que quan estaves a La tarda de Catalunya Ràdio?

— Sento menys pressió pels anys, no pel projecte. He après que al final tu has d'estar satisfeta amb la teva feina, però en el meu cas la pressió sempre és interna, pel llindar d'excel·lència que m'he autoimposat. Som dones, què t'he de dir? A mi m'agrada fer les coses bé, en primer lloc, perquè li tinc molt respecte a l'audiència, que és molt intel·ligent.

Aquesta autoexigència, t'ha fet patir?

— Sí, esclar, absolutament. L'autoexigència, la sensació d'estar en un món al qual no pertanys, la sensació de no ser prou, la síndrome de la impostora. Crec que és una cosa que ens persegueix a totes i a tots, i més en un sector salvatge on hi ha gent molt competent. És un sector molt insegur. A vegades hi ha decisions que transcendeixen i és molt difícil pensar "no té res a veure amb mi".

Com més experiència, menys patiment?

— Com més experiència, menys pateixes perquè entens que hi ha coses que no depenen de tu. El que sí que depèn de tu és la teva feina i l'has de fer sempre bé, independentment d'on et porti. No sé si el patiment és inferior, però amb els anys aprens a gestionar-ho.

Et van quedar coses per fer a La tarda de Catalunya Ràdio?

— És un format que donava per fer milions de coses, però les coses que tenia pendents les estic podent fer a La solució, com tractar temes amb profunditat.

Com vas viure l'adeu de La tarda de Catalunya Ràdio?

— Va ser com un coitus interruptus. Vaig marxar [per la baixa de maternitat] dient que tornava al setembre i sí que he tornat, però a La solució. M'hauria agradat poder-li dir jo a l'audiència perquè em sento com si els hagués dit una mentida, i res més lluny de la realitat. La meva intenció era tornar al setembre a la franja de tarda i la ràdio em proposa la franja de migdia amb un repte bastant heavy com és lluitar contra el Marc Giró [que fa el Vostè primer a RAC1 a la mateixa hora]. Estic supercontenta que la casa segueixi comptant amb mi, però sí que no voldria que ningú pensés que vaig mentir a l'audiència. No vull que pensin que quan vaig marxar al març jo ja ho sabia o que ja m'havien proposat el canvi d'horari.

Has començat una nova etapa professional però també personal, amb la maternitat. És el moment de la teva vida en què t'han sorgit més grans dubtes com els que planteges al programa?

— És el moment de la meva vida en què més dubtes m'han sorgit i no tinc la solució, a diferència del programa. No era capaç d'imaginar que pogués dubtar tant de mi mateixa respecte a com estic fent una cosa. En general, soc una persona bastant executiva. Faig un DAFO, que diuen, i analitzo la situació i veig per quin camí haig d'anar. Intento ser objectiva. Però amb això, encara que tinguis el DAFO seguríssim, ve la veïna del quart i et diu "vols dir que no li has de donar cereals, ja?" I llavors et poses en dubte. La meva expertesa és la meva feina, no la maternitat. I crec que ens passa a totes.

En alguna entrevista has admès que ets addicta a la feina. Això ha canviat?

— Jo em pensava que sí, i no. És a dir, durant la baixa, pensava "buà, que bé, t'has alliberat de l'addicció a la feina". A mi la meva feina m'agrada moltíssim i, de fet, defineix una part del que soc. Però quan vaig tornar de la baixa i vaig seure a l'estudi vaig dir "ai, mare, no m'he alliberat". Segueixo addicta. Sí que, per nassos, has de compartimentar: d'aquesta hora a aquesta hora no puc estar treballant. Em passo hores i hores segrestada en un llit amb un nen petit dormint al costat i el meu cap segueix pensant en projectes i idees i com transformar-ho en una secció, en un espai, o un programa. Hi ha moments en què tu estàs amb una criatura i has de desconnectar, i ara ho faig més.

A xarxes has compartit molts dels teus dubtes sobre maternitat i en una entrevista amb el Roger Escapa vas explicar que quedar-te embarassada va ser un procés complicat. Obrir-te així ha sorgit de manera natural?

— Em van fer alguna proposta de convertir el meu embaràs en unes píndoles o unes càpsules. En aquell moment vaig decidir no fer-ho perquè em feia por que alguna cosa no anés bé. Però un cop ha anat bé, m'he sentit alliberada. El focus no està en mi, sinó en els altres: si us esteu trobant amb això, sapigueu que hi ha sortida. O si us esteu trobant amb això, que sapigueu que la persona més patidora del món ho ha passat i he sobreviscut. A les meves xarxes faig una mica el que em rota i el que em surt de dins, i si trobo un llibre infantil bo, ho explico. Em deixo portar molt, perquè les meves xarxes no les comercialitzo. En el cas de l'entrevista amb el Roger Escapa, jo encara no estava embarassada i teníem problemes de fertilitat. Tot i que és una cosa molt personal, vaig decidir explicar-la perquè trobo que se'n parla poc. En el meu procés, que ha sigut d'anys, sempre sentia "ai, m'he quedat embarassada a la primera". Tothom és tot a la primera, però després veus que hi ha un 40% de les dones que tenen avortaments. No em sembla just que algú que hagi passat el meu tràngol no sàpiga que som moltes les que estem transitant aquest moment. Vaig decidir explicar-ho i va ser dur perquè en aquell moment no estava embarassada i ho estava passant fatal.

En aquella mateixa entrevista deies que si finalment no aconseguies ser mare tampoc passava res. Encara penses igual?

— No! Ara que el tinc penso "Mare de Déu com no m'hi vaig posar amb 23". Però esclar, aquí no sé si parlo jo o parlen les hormones. És fer política ficció, és parlar d'una realitat paral·lela. Suposo que si no l'hagués conegut mai [el fill], no hauria passat res, però ara coneixent-lo em moro només de pensar que no hagués existit.

Abans deies que el teu cervell sempre està en funcionament. En un futur, t'imagines fent més televisió?

— Això no ho he explicat mai, però el meu pare sempre em deia "tu has de fer tele, tu has de fer tele". Jo sempre he sigut una persona no normativa, entenent com a normatiu una talla 36 o talla 38, i sempre deia "no vull fer tele, no vull fer tele". Em va sorgir l'oportunitat de fer tele al millor lloc per a mi, que és l'Està passant, i he trobat un espai en què em sento molt còmoda. Vull que la ràdio sigui el meu marit per sempre, però tinc moltes ganes de fer més tele. M'hi sento molt còmoda i veig que no és tan habitual que una persona com jo s'hi senti còmoda.

Què hi voldries fer?

— Un late show tipus magazín. Crec que el meu fort és parlar amb la gent. Un late que permeti viatjar en el món de les entrevistes i parlar amb la gent del carrer, que em segueix agradant molt. Que tingués humor.

Sempre dius que t'agrada molt la gent del carrer i sembla que a ella li agrades tu. Reps molta estima?

— Em sento molt estimada i molt respectada. Soc una mica la jove de Catalunya... Toni Cruanyes el gendre, i jo la jove.

Quan tenies vint-i-pocs anys vas treballar a Anglaterra. Com hi vas anar a parar i què hi feies?

— Estava estudiant un màster en fotografia i quan el vaig acabar em vaig quedar una mica òrfena. La mare d'un amic es va morir i jo vaig tenir una crisi existencial. Vaig agafar el cotxe i en vint-i-sis hores em vaig plantar a Gal·les, que hi tenia un cosí, allà. Hi vaig anar amb un altre cosí i ens partíem l'estona de conducció. Em vaig posar a treballar al Burger King d'un resort com el de Dirty dancing. Quan van veure que més o menys era espavilada i que parlava bé l'anglès em van passar al restaurant i més tard em van posar de responsable del bar. Obria a les dues del migdia i tancava a les dues de la matinada. Allà vaig estar, parlant amb molts anglesos, que donen molt bones propines. Servia una pinta de 2,35 lliures i em donaven una propina de 2,35 lliures. El 100%. Era molt simpàtica, aguantava unes xapes...

El que vas aprendre allà, t'ha servit per a la teva experiència als mitjans?

— Absolutament. Vaig aprendre a escoltar i que tothom té una història. A vegades menystenim la gent amb què interactuem i hi ha gent que té coses molt totxes per explicar. També em vaig emportar el hard work, el treballar fort. Pencava dotze hores seguides, que ve a ser una jornada normal als mitjans [riu]. No, no, ara no tinc ni molt menys aquestes jornades.