“En el Procés, els líders de la Transició espanyola haurien buscat el consens i haurien fet renúncies”

Enviat especial a Sant SebastiàLa Transició espanyola a la democràcia narrada com un thriller trepidant amb epicentre en el cop del 23-F. Aquesta és la sensació que transmet Anatomía de un instante, la sèrie de quatre episodis dirigida per Alberto Rodríguez i produïda per Movistar+ que s’ha presentat al Festival de Sant Sebastià. Inspirada en el llibre homònim de Javier Cercas, la sèrie centra el protagonisme en tres personatges claus, els únics diputats que no es van ajupir al congrés el 23-F quan els militars van començar a disparar: el secretari general del Partit Comunista, Santiago Carrillo (Eduard Fernández); el president del govern, Adolfo Suárez (Álvaro Morte), i el general i vicepresident Manuel Gutiérrez Mellado (Manolo Solo), als quals estan dedicats els primers tres episodis; el quart relata el judici als militars colpistes.

Tot i el focus en el 23-F, la visió de la sèrie sobre els personatges és panoràmica i travessa el final del franquisme i la Transició analitzant la complexitat d’uns homes (Suárez, Carrillo i Gutiérrez Mellado) que són considerats traïdors pels seus. “Ja ho diu Cercas al llibre: traeixen el passat per construir el futur –diu Rodríguez–. Els antagonistes de la sèrie són els colpistes, però Suárez traeix el franquisme quan legalitza el Partit Comunista i Carrillo traeix els comunistes quan accepta coses irrenunciables per als comunistes”. “Però la Transició era impossible sense que tothom renunciés a alguna cosa”, apunta Fran Araujo, guionista i productor executiu de la sèrie. I Rafael Cobos, el guionista habitual de Rodríguez, matisa que, en el context de la sèrie, traïdor no és un terme negatiu: “Sabent l’elevat preu que pagaràs, trair el lloc d’on vens perquè saps que és necessari per avançar implica una valentia difícil d’assumir”.

Així i tot, Rodríguez subratlla que a la sèrie hi ha “molt poca nostàlgia” i que el que intenta fer és “desmuntar certa èpica amb què s’acostumen a erigir certs discursos”, fins i tot a través del sentit de l’humor. “Volíem que la sèrie fos entretinguda i lúdica, però contenint la història que volíem explicar”, insisteix el director, que va haver d'afrontar un rodatge “d’una gran complexitat” al Congrés dels Diputats, on només van tenir tres dies per filmar –dia i nit– i en algun moment treballaven en la producció 750 persones. “El gran problema és que, des dels anys 80, el Congrés s’ha modernitzat molt i s’hi han introduït ordinadors i microfonia, que havíem de treure, i també calia canviar la tapisseria de les butaques –explica–. I tot això s’havia de poder revertir amb molta rapidesa, per si es convocava un ple d’emergència”.

Des d’una perspectiva contemporània, és inevitable preguntar-se l’encaix que tindrien a l’Espanya polaritzada del 2025 els tres grans protagonistes d’Anatomía de un instante, que tot i venir de bàndols enfrontats –Suárez i Gutiérrez Mellado del franquisme, Carrillo del republicanisme i el comunisme–, van aparcar les diferències i van aconseguir fites aleshores impensables. O com, per exemple, haurien actuat els líders polítics de la Transició durant el Procés. “Probablement haurien buscat el consens, que és l’única manera de solucionar les coses”, diu Rodríguez. “I haurien fet renúncies –afegeix Araujo–. Has de renunciar a una part del que vols per arribar a un punt de trobada comú”. El problema, assenyala el productor de la sèrie José Manuel Lorenzo, és que “la democràcia ha canviat molt i ja no és això, ara s’imposa la llei del més fort, cosa que és una pèrdua enorme de valor democràtic”.