Eduard Fernández: "És molt difícil que la gent no li tingui mania a la bandera d'Espanya"

BarcelonaCoincidint amb el cinquantè aniversari de la mort del dictador Francisco Franco, Movistar Plus + estrena aquest dijous la minisèrie Anatomía de un instante, que examina l'intent de cop d'estat del 23-F i les tensions dels mesos previs. La ficció adapta el llibre homònim de Javier Cercas i té com a eixos principals tres personatges, Adolfo Suárez, Manuel Gutiérrez Mellado i Santiago Carrillo, al qual dona vida Eduard Fernández.

Anatomía de un instante reconstrueix el 23-F, un moment que per a una part de la població actual queda molt llunyà. ¿Sèries com aquestes són necessàries per fer pedagogia? ¿I n'han de fer?

— No sé si n'han de fer o no. Molta gent em pregunta per què cal veure aquesta sèrie i, d'entrada, tots veiem moltes sèries i crec que aquesta ha sortit bé, és bona. Així que cal mirar-la perquè, com a sèrie, és bona. Després, una altra qüestió és el tema del qual parla: un moment de la història d'Espanya, el frustrat cop d'estat del 23-F. Està basada en el llibre del Javier Cercas, que es va informar molt i va escriure d'allò que tenia constància contrastada. Quan vam ser al Festival de Sant Sebastià hi havia gent més jove, d'uns 30 anys, que no sabia ben bé de què anava l'assumpte. La sèrie està feta amb una veu en off molt present, una música molt agosarada i un ritme que fa que enganxi. Personalment, crec que ara que una part dels joves diuen que prefereixen la dictadura a la democràcia és un bon moment per informar-se. La sèrie explica bé el que van fer Santiago Carrillo, Adolfo Suárez i Manuel Gutiérrez Mellado perquè no triomfés el cop d'estat i per instaurar la democràcia.

Com t'has aproximat a una figura històrica com Santiago Carrillo?

— Veient molts vídeos i moltes entrevistes. M'hi vaig aproximar a través de l'aspecte físic. Em van proposar rapar-me els cabells, però ho vaig descartar perquè vaig pensar: "Hòstia, ara hauré d'anar tot un any rapat". En realitat vaig fer poca cosa: em vaig tirar els cabells enrere i els duia ben pentinats; i em vaig fixar que gairebé no tenia llavis, eren com una línia recta. Vaig intentar fer aquesta línia recta posant-me cotó dins de la boca i és veritat que et fa la mandíbula més ampla. He intentat agafar l'esperit d'una persona que parlava més lent, més tranquil, i que fumava tota l'estona.

Entenc que es tracta de trobar el punt just per no caure en la paròdia, no?

— Perquè el resultat tingui humanitat ha d'estar una mica entremig de l'actor i el personatge. Si no, quan fas massa imitació, que n'hem vist moltes i de molt bones, és una mica una paròdia que no té humanitat. Es tractava de veure Carrillo en els seus moments íntims, com quan truquen a casa i li diuen: "Franco ha mort". Era una de les escenes que em venia de gust rodar: veure com sent això una persona que va haver d'estar a l'exili 30 anys. Crec que s'explica molt bé el dolor que tenia per no poder ser a casa seva.

Tu vas viure el cop d'estat i ara l'has reviscut. Com recordes aquell moment?

— Recordo que estava a casa, al carrer Provença, a Barcelona. Jo llavors anava a l'Institut Balmes i estava repetint segon de BUP. El meu pare em va dir: "No surtis de casa, que hi ha hagut un cop d'estat". Recordo molt la frase "Han sortit els tancs a València". Això em fotia molta por perquè m'imaginava si sortirien o no els tancs a la Diagonal. Fotia molta por, era tirar molts anys enrere. Crec que es va fer el que es va poder, amb els militars darrere. El que em sembla una llàstima és que temps després no es fes una segona Transició quan ja es podia fer. Santiago Carrillo es va haver d'empassar moltes coses: la bandera, la unitat d'Espanya i el rei. Em sap greu que no es canviés la bandera d'Espanya d'alguna manera, que l'haguessin posat en diagonal o alguna cosa així. És molt difícil que la gent no li tingui mania a la bandera d'Espanya perquè està massa a prop del franquisme, encara avui.

¿Entens, per tant, que hi hagi molta gent que tingui una visió crítica de la Transició?

— Sí, sí, s'entén. El que passa és que el Cercas treballa amb el material que té i que sap que és veritat. A molta gent li agradaria sospitar, o directament sospita, del rei. Aquí la seva figura queda ambigua, però Cercas no s'inventa res, tot està contrastat. És cert que hi ha molts papers que no han sortit i alguns que s'han perdut. Però quan es perden els papers, tots sabem per què es perden. Anés com anés, es va poder instaurar la democràcia a Espanya i legalitzar el partit comunista, que prou li va costar a Santiago Carrillo perquè després es digués que es podria haver fet d'una altra manera. Sí que a mi em fa la sensació que hi ha un cert postfranquisme que encara dura i que la justícia està com està. Hi ha massa coses que encara no han evolucionat prou. Quaranta anys de franquisme pesen molt.

Hi ha una frase que a la sèrie pronuncien força vegades els militars que és "Amb Franco això no passava". Quan sents que ara encara hi ha gent que diu aquesta frase o "Amb Franco es vivia millor", què penses?

— Em fa posar molt trist, bàsicament. O enrabiat. Em sembla una bestiesa. És que no ho entenc. Potser hi ha alguna gent que vivia millor amb Franco, però no sé si tanta i no sé si tots els que ho diuen és veritat que vivien millor. Entenc que algú vulgui que torni la dictadura si vol manar ell personalment i que tothom faci el que ell vol, però si no em sembla que és tenir molt poca autoestima voler que et mani algú i que et digui què has de fer tota l'estona.