Isak Férriz: "Ho passo molt malament quan soc el focus d'atenció i no tinc un guió al darrere"

BarcelonaIsak Férriz (Andorra la Vella, 1979) és un rostre habitual de la televisió, tot i que ha aconseguit preservar cert anonimat. L'actor és el protagonista de la minisèrie de Netflix Ciudad de sombras, un thriller ambientat a Barcelona i centrat en un seguit d'assassinats de prohoms de la ciutat que tenen lloc a diferents edificis d'Antoni Gaudí. La producció és també l'última feina que va fer l'actriu Verónica Echegui abans de morir aquest agost a causa d'un càncer.

Ciudad de sombras adapta una saga de novel·les negres, que és un gènere que funciona molt bé a les plataformes. Per què ens agraden tant les sèries sobre assassinats?

— A mi em fascina més el fenomen que tenim últimament amb el true crime. Les novel·les negres són una evasió cap a la foscor, que són territoris que a la nostra vida no naveguem tant. A mi m'agrada bastant, la novel·la negra, tot i que no coneixia la saga d'Aro Sáinz de la Maza i me la vaig llegir d'una tirada. Em va fascinar molt la crítica social que hi ha darrere de les quatre novel·les i com el personatge del Milo sempre dispara cap a dalt, que crec que és bastant important en els temps actuals.

Tu ets d'Andorra, però la teva família és de Barcelona i fa molt temps que vius a la ciutat. ¿Tu també has vist aquesta transformació de Barcelona de la qual parla la sèrie?

— I tant! La meva àvia tenia parada al mercat de la Barceloneta i jo encara me'n recordo de dinar amb els peus a la platja, a la sorra, amb els xiringuitos. I de quan em vaig instal·lar aquí recordo molt la rambla del Raval, d'un dia que buscava el bar Aurora, mític after, i em vaig trobar sis illes de cases derruïdes. Barcelona és una ciutat que es va reconstruint a ella mateixa en favor de la modernitat i del progrés, i per obrir-se al turisme. I en això és en el que ens hem convertit al final: l'altre dia passejava pel carrer Avinyó i pel carrer Ferran i vaig quedar horroritzat de la quantitat de comerços destinats exclusivament als turistes que, a més, estan repetits cada 100 metres. Amb els espais culturals no es pot fer, això: si tu demanes obrir un espai cultural, ha d'estar a més de 500 metres d'un altre. A mi de la sèrie m'agrada molt que la Barcelona desapareguda està tractada amb nostàlgia. Això no vol dir que qualsevol temps passat era millor, però sí que abans hi havia una identitat de ciutat que només es manté en algunes zones. Si no mirem quin tipus de ciutat volem ens acabarem convertint en un decorat, com ho són moltes de les ciutats globalitzades per culpa d'un turisme voraç.

El teu personatge, el Milo, utilitza el concepte "els damnificats de Barcelona". Qui són els damnificats de Barcelona ara mateix?

— Ara mateix, tots els barcelonins, per com estan els preus dels lloguers. Crec que els damnificats de Barcelona i del món globalitzat som les persones que vivim de lloguer i que dediquem un percentatge molt elevat del nostre sou a pagar aquest lloguer.

Aquesta sèrie és l'últim treball que va fer Verónica Echegui abans de morir. Quin record guardes del rodatge amb ella?

— Encara no podem sortir del xoc quan parlem de la notícia. Ha deixat un buit en el món interpretatiu enorme perquè era una actriu molt única. D'ençà que ella va entrar en el projecte, el seu personatge [la subinspectora Rebeca Garrido] va créixer molt, és el que més ha evolucionat respecte a la novel·la. És una gran pena que ella no pugui veure el resultat de la seva feina.

Has treballat molt en tele i teatre, però fa la sensació que encara pots passar força desapercebut pel carrer. És així?

— Absolutament, però en certa manera és una cosa buscada. A mi no m'agrada que la gent conegui Isak Férriz com a marca registrada. Faig les promocions que haig de fer de les meves feines però intento no anar a programes o concursos, i tinc el meu Instagram privat. Soc molt gelós de la meva intimitat i m'agrada anar al parc amb el meu fill i que no em reconeguin. És que, a més, no em sé desenvolupar gaire bé dins del reconeixement públic. Ser el focus d'atenció quan tinc un guió darrere m'encanta, però quan no el tinc és horrible, ho passo molt malament. També crec que els actors som actors i no famosos. Com més desconegut siguis, més fàcil serà que els teus personatges siguin creïbles.

Molta gent encara et recorda com el Martín, el tatuador que vivia una història d'amor amb Bea Segura a la primera temporada de Cites. ¿Va ser un projecte important en la teva carrera?

— Jo amb el personatge del Martín m'ho vaig passar superbé, va ser un punt d'inflexió en la meva carrera perquè era un moment en què no tenia feina, just després de la crisi. Era un caramel de personatge, bastant semblant al meu caràcter. És una feina que em recorden moltes persones migrants que venen a Catalunya i fan cursos de català i crec que els posen Cites. Hi ha moltíssima gent migrant que fa poc temps que són aquí i que em reconeixen. És molt curiós.

Cites va ser un punt d'inflexió, però ¿quan et vas adonar que podies viure de ser actor?

— És que viure només de ser actor... Jo també soc muntador i he viscut molts anys de fer vídeos de tota mena, sempre intentant no allunyar-me gaire d'aquest món. La nostra carrera és molt inestable i fins als 38 anys la constant de la meva vida ha sigut treballar i estar pelat, treballar i estar pelat. I buscar i fer malabarismes amb altres feinetes. L'estabilitat ha arribat just amb el naixement del meu fill i l'estrena de Gigantes [la sèrie d'Enrique Urbizu per a Movistar Plus +, del 2018]. Des de llavors sí que em puc considerar del 7% afortunadíssim de la professió que pot viure exclusivament de la interpretació.

¿Tenir un fill ha canviat la teva perspectiva del món?

— Quan tens un fill t'adones de moltes coses, sobretot quan surt de la teva bombolla i el deixes anar a la jungla de la societat i et trobes amb altres famílies amb les quals no estàs tan d'acord ideològicament o políticament. És molt complicat. És una feina d'arremangar-se i cada dia intentar conduir-lo, però no protegir-lo perquè pot ser contraproduent per a ell. La criança d'una criatura en la societat salvatge actual és un repte enorme.