Mònica Terribas denuncia els abusos de l'Opus Dei: "Debiliten les persones fins que no poden prendre decisions"

BarcelonaMolt sovint, quan es parla de l'Opus Dei la imatge que ens ve al cap és una família molt nombrosa i molt religiosa. Però sota d'aquest tòpic hi ha molt més: hi ha una institució molt jerarquitzada i elitista en la qual es donen abusos laborals, psicològics i espirituals, tal com revela El minuto heroico. Yo también dejé el Opus Dei, la docusèrie de Mònica Terribas per a Max que s'estrena aquest divendres. La periodista recopila el testimoni de tretze dones de llocs i edats diferents que relaten les seves dures experiències dins de la institució. Les dones que apareixen al documental no es coneixien entre elles i, així i tot, el relat de totes és pràcticament calcat, la qual cosa deixa en evidència que hi ha un modus operandi dins de l'Opus Dei. "Quan persones tan allunyades entre elles diuen el mateix vol dir que hi ha una doctrina que es va traslladant de generació en generació i d'un país a un altre. Confegeix un sistema de vida i de pensament que acaba afectant la voluntat i la integritat de les persones. Et deixa sense llibertat", explica Terribas. Una de les frases que sentien més habitualment aquestes dones quan estaven a l'Opus Dei era "has de ser estora perquè els altres trepitgin tou".

Els membres més coneguts de l'Opus Dei són els supernumeraris i les supernumeràries, que són els que es poden casar i, per norma general, tenen molts fills. Segons dades del mateix Opus Dei, després hi ha un 30% dels membres de la institució que són numeraris, agregats, numeràries auxiliars i sacerdots (uns 3.000). Les numeràries auxiliars són només dones i es dediquen a les feines domèstiques –neteja, cuina, elaboració de menús– seguint les ordres de les numeràries, que són les organitzadores dels centres de l'Opus Dei. "La d'aquest 30%, que són cèlibes i fan promesa de pobresa i castedat, és una realitat molt poc coneguda perquè la gent quan és adolescent i demana l'admissió com a numerària, agregada o auxiliar de numerària s'allunya de la seva família sanguínia i passa a formar part de la família de l'Opus. La gent que és de l'Opus Dei explica poc que és de l'Opus Dei. I la vida d'aquest 30% és molt poc transparent per a l'altre 70% de la institució", detalla Terribas. L'Opus Dei, institució secular de l'Església catòlica, va sorgir a Espanya el 1928 de la mà de Josep Maria Escrivà de Balaguer, canonitzat el 2002, i té una important presència a Espanya i a l'Amèrica Llatina. Al documental apareixen dones espanyoles, però també mexicanes, argentines, irlandeses i angleses, entre altres nacionalitats.

Doblegar la voluntat

Una de les denúncies dels testimonis és la pressió que van sentir per demanar l'admissió i com, un cop ho van haver fet, van descobrir una sèrie de normes que havien de seguir i que ningú els havia explicat abans. "Ningú al Vaticà sap què passa amb aquestes noies que són laiques i han de seguir normes d'obediència, celibat i pobresa", diu Terribas, que remarca que en el cas de les numeràries auxiliars pràcticament no surten dels centres de l'Opus Dei. Totes les participants descriuen com la seva vida havia d'estar dedicada al servei, amb poques hores de son i moltes de feina. Les normes també incloïen dutxes d'aigua freda, ús del cilici i mortificacions de forma regular. Cap d'elles era lliure per triar els llibres que volia llegir o per comunicar-se amb la seva família (les cartes i les trucades eren espiades per la directora del centre) i se les obligava a desprendre's de qualsevol regal que rebessin. També relaten com no podien anar al metge soles o com treballaven sense haver signat cap contracte ni rebre a canvi cap compensació econòmica.

Tot i viure en comunitat, estava mal vist que parlessin o creessin vincles amb les altres noies del centre. L'Opus Dei no està considerada una secta, però Terribas assenyala que té pràctiques de coerció psicològica i de constrenyiment de la voluntat, a més de vulnerar els drets de les persones. Aquesta manera d'operar té l'objectiu de "debilitar la persona fins al punt que no pot prendre decisions i es converteix en un instrument de l'organització". En el documental, expertes com la psicòloga Laura Merino i la psicòloga i directora gerent del Centre d'Assistència i Investigació de Socioaddiccions (AIS) Vega González analitzen el funcionament de la institució.

La prelatura de l'Opus Dei va rebutjar participar en el documental. "Aquest no és un documental per agredir ningú, és un documental per explicar la vida de tretze dones que en representen moltes més, i homes també. Això és un documental per preguntar a la prelatura de l'Opus Dei què està passant i per què hi ha persones que han viscut aquest procés de dolor i limitació de les seves capacitats", diu Terribas.