Sexe d'alt voltatge, gelosia i control: per què les pel·lícules i sèries per a adolescents ens inunden amb relacions tòxiques?

BarcelonaFent un repàs als darrers èxits de Prime Video és fàcil detectar un patró: les pel·lícules per a plataforma centrades en històries d'amors adolescents tenen totes les de guanyar. El darrer exemple és Dímelo bajito, una producció espanyola sobre el triangle amorós entre la Kamila (Alícia Falcó) i els germans Thiago i Taylor Di Bianco (Fernando Lindez i Diego Vidales), a qui la protagonista feia set anys que no veia. Els patrons de relació romàntica d'aquesta pel·lícula són tòxics, però això sembla que no importa al seu públic, que l'ha devorat.

Dímelo bajito és una de les moltes pel·lícules d'aquesta mena que es poden trobar (i que trobarem en un futur) a la plataforma. De fet, aquesta producció és una adaptació d'una de les novel·les romàntiques de l'escriptora hispanoargentina Mercedes Ron, i Prime Video ja ha anunciat que està preparant una segona part aprofitant que el llibre forma part d'una trilogia. L'autora és un dels grans actius del servei d'estríming: ella i la plataforma tenen un acord, al qual van posar el nom de House of Ron, per portar a la pantalla tot l'univers creat per l'escriptora. L'aliança arriba després que Prime Video fes la trilogia de Culpables (formada per les pel·lícules Culpa mía, Culpa tuya i Culpa nuestra), que supera els 100 milions d'espectadors a tot el món i de la qual també se n'ha fet una versió anglesa.

Nois dolents que enamoren

A banda d'aquests títols, al catàleg de Prime Video també hi ha altres pel·lícules i sèries que es mouen pel mateix terreny, com ara l'alemanya Maxton Hall, un dels grans fenòmens de la plataforma, o Love me, love me. Totes les propostes comparteixen el fet de ser adaptacions de llibres romàntics destinats al públic juvenil, la majoria nascuts arran de Wattpad, la plataforma que permet a tothom qui vulgui escriure i publicar els seus relats. També comparteixen detalls més importants, com ara que, per norma general, els protagonistes masculins encaixen en el tòpic de noi dolent que en el fons té bon cor, o que els adolescents que hi apareixen viuen vides d'adults tot i ser menors d'edat. També hi ha una certa fascinació pel món del motor i la velocitat.

Aquesta allau de sèries i pel·lícules romàntiques amb trets tòxics arriba en un moment en què s'està produint un retrocés del feminisme i està creixent la tolerància cap al control dins de la parella. L'últim Baròmetre Joventut i Gènere de la Fundació Fad Joventut assenyalava que el 32% de les dones joves afirmen que la seva parella s'ha enfadat perquè no havien contestat immediatament missatges o trucades, respecte al 17,5% dels nois; el 27% de les noies declaren que els han revisat el mòbil (17% en ells) i el 26,6% d'elles que els han dit amb qui poden o no poden parlar (17% en ells). També gairebé la meitat consideren que tenir parella suposa l'entrega absoluta i que una parella és per a tota la vida.

"Els patrons de relacions tòxiques, violentes i poc sanes han existit sempre a les ficcions, però la diferència és que ara hi ha molta més sexualitat. La càrrega eròtica és molt superior", assenyala la psicòloga especialitzada en sexologia, teràpia de parella i altres models de relacions, Elena Crespi, que afegeix que aquestes representacions sí que tenen un impacte real en els espectadors. En aquest sentit, remarca que, per regla general, són sèries i pel·lícules centrades molt en l'enamorament i no pas en relacions d'amor i que, molt sovint, es vinculen a relacions sexuals explosives. "Tot està plantejat en extrems a les sèries i pel·lícules i moltes vegades hi trobem el dilema de «a qui faig cas? Al noi dolent que em fa perdre el nord o al bon noi que no em desperta la passió?» La realitat no és així, els bons nois no són beneits sense passió ni el dolent es transformarà en l'amor de la teva vida. La realitat és molt més complexa i les sèries ho simplifiquen", recorda Crespi.

Sobre les pautes de control que també apareixen en aquestes ficcions, Crespi assenyala un factor que ha canviat les regles del joc: la generalització de l'ús de la geolocalització per part dels pares. "Els adolescents estan acostumadíssims a geolocalitzar-se perquè les seves famílies ho han fet d'ençà que tenen telèfon. En el moment que la parella els demana fer geolocalització ho veuen la cosa més normal del món. Totes aquestes conductes de control acaben pentinades com a conductes d'amor i preocupació. Això està perpetuant el control i la submissió", diu.

Pel·lícules com la trilogia Culpables s'han enfrontat a crítiques que assenyalaven la seva toxicitat, però tant els equips de producció com els actors han defensat les cintes i el seu públic. "Crec que se subestima molt les noies de 17 anys, que òbviament saben que això és ficció i que no és una cosa a la qual aspirar o en què sentir-se reflectida. Són dones que estan en un moment de rebel·lia, de no saber si ets adulta o petita, de contestar als teus pares, de sortir de festa quan encara no ets major d'edat... Al final ho expressen i ho busquen en llibres d'aquesta mena [en els quals es basa Culpables], en pel·lícules, en nois dolents i en aquesta mena de coses que quan veuen aquestes pel·lis diuen «ai, que guai». Però després realment saben el que necessiten en una relació i el que és bo o dolent per a elles", argumentava en una entrevista l'actriu Nicole Wallace, protagonista de les tres pel·lícules.

Crespi assenyala que el problema no són tant les adolescents, que en alguns casos sí que poden fer-ne un consum crític, com les preadolescents. "És veritat que ara hi ha més referents que qüestionen aquesta mena de discursos i no hem de ser paternalistes amb les adolescents. Però el problema és que no només ho miren les noies de 17 anys, també ho miren les de 12. En aquesta edat el cervell encara no està preparat per poder consumir aquestes coses", remarca.

Tot i que les joves són normalment el públic al qual es dirigeixen aquestes ficcions, cal assenyalar que el públic adult no es deslliura d'aquesta mena de sèries i pel·lícules. A HBO Max, per exemple, podem trobar Pídeme lo que quieras (HBO Max), que adapta una novel·la de Megan Maxwell i que traspassa línies vermelles mostrant una relació sexual no consentida –per tant, un delicte– com una via d'alliberament sexual.