'Dale a tu cuerpo melodrama, Macarena'

Dimarts al matí, a Mañaneros 360, el magazín informatiu sensacionalista de La 1, es feien ressò d’una tragèdia religiosa que s’ha viscut a Sevilla amb la marededeu de la Macarena. El cap de setmana passat la van sotmetre a uns treballs de conservació que van indignar els feligresos. L’artesà expert li va modificar els pigments dels ulls, li va redibuixar la mirada i li va afegir unes llargues pestanyes postisses. El resultat és una expressió més sofisticada i, sobretot, més trista, perquè ara té les parpelles més caigudes. Els devots estan furiosos, perquè diuen que la seva estimada Macarena ha perdut la mirada d’esperança, que és el sentiment que simbolitza. La televisió mostrava la crisi davant de la basílica, amb una congregació de persones plorant i cridant contra els responsables de la confraria. “¡Su mirada está perdida!”, “¡Su mirada ha cambiado!”, “¡Han tocado lo que más amamos!”, “¡Ahora está muy triste!” Un entrevistat vestit de negre anunciava que aniria de dol i cada dia faria deu quilòmetres de penitència fins que la marededeu recuperés la seva mirada. “¡No repintemos lo que no se puede pintar! ¡Todos sus pigmentos tienen que estar en su sitio!”, protestava. “¡Estas pestañas tienen que estar abiertas para que su rostro tenga la expectación, la esperanza!” L’home deia que no la podia tornar a mirar: “¡Me desmayaría delante de ella! ¡Lo siento!” Quan els tertulians el van voler convèncer que amb els treballs de correcció la mirada no era tan diferent, es va enfadar: “¡Esta mirada está dormida! ¡No mira a los feligreses!”. I intentava explicar el valor de la mirada original: “La Esperanza ha llorado mucho por su hijo. Y cuando una ha llorado mucho, tiene los párpados abultados y oscuros. ¡Esto no es una pátina de barniz!” 

La presència de les càmeres davant la basílica va extremar l’emoció dels manifestants i va contribuir a dramatitzar el conflicte. Vam ser testimonis d’un espectacle antropològic. El culte a la imatge religiosa implica una simbologia fixa, inamovible, que no tolera el canvi. La manera com el devot parlava dels ulls inflats de la marededeu i negava el vernís tenia a veure amb una humanització d’aquella figura. No era una escultura, per a ell era una persona real. Per tant, s’havia produït una mena de profanació del cos de la Macarena. La televisió va contribuir al ritual, perquè va confirmar el sacrilegi. Els treballs de conservació van aplicar a la cara de la marededeu una mena de filtre vulgar d’Instagram. Unes pestanyes de folklòrica, unes celles perfilades i un maquillatge d’ulls digne d’una influencer del segle XXI. Van afegir drama i docilitat a un rostre femení que fins ara expressava expectació i estupor. Li han fet un lífting mediàtic i l’han desposseït de la narrativa sagrada. Volent-li afegir més eficàcia emocional, li han tret la veritat que li atribueixen els devots. La imatge de la Macarena no és el que representa, sinó el que activa en els altres, i la televisió va servir per estimular la catarsi col·lectiva pròpia d’un ritual sagrat.