Quan l'home més ben pagat de Hollywood va baixar als inferns (i en va sortir)

Santa Mònica / CalifòrniaQuan Charlie Sheen pensa en els anys que va passar sent addicte a l’alcohol, la cocaïna, les pastilles i el crac, es recorda vomitant sang explosivament des del balcó. O com les mans li tremolaven tant que no es podia servir ell mateix un got de tequila.

Aquestes memòries li tornen sense avisar, i sobrevolen els seus pensaments com un mòbil sobrevola un bressol. Durant gairebé vuit anys aquests pensaments, per molt inquietants que siguin, l'han ajudat a evitar tornar a caure en el caos.

El 12 de desembre del 2017, Sheen –nominat quatre vegades al premi Emmy per Dos hombres y medio i durant força temps l'actor televisiu més ben pagat de Hollywood– va deixar les addiccions. Des de llavors ha estat força callat, a punt de convertir-se en un d'aquells casos de "què se n'ha fet d'aquest actor". El 2023 va aparèixer en alguns episodis de la sèrie de comèdia Bookie, que el va reunir amb el seu antic cap/enemic a Dos hombres y medio, Chuck Lorre. Els clips de Sheen afirmant que per les seves venes corre sang de tigre ja no acaparen les xarxes socials (tot i que encara es poden trobar). Es conforma amb passar l'estona al sud de Califòrnia amb els seus cinc fills i tres nets, prenent batuts i fent-se la pedicura amb la seva filla Lola o mirant esports.

També ha passat temps sol a casa escrivint unes memòries, The book of Sheen, que s'han publicat aquesta setmana als Estats Units. Durant anys, han circulat rumors sobre ell. El llibre, juntament amb el documental de Netflix Alias Charlie Sheen, estrenat dimecres passat, l'enfronta a aquests rumors. Ell qualifica el llibre com un "accés total, entre bastidors, a la veritat".

Vaig quedar amb Sheen, de 60 anys, a l'agost al Fairmont Miramar Hotel & Bungalows de Santa Monica. L'assolellada escena californiana, amb nens xipollejant a la piscina i turistes fent brunchs a les taules dels cafès, semblava una mica massa alegre per a un home les memòries del qual comencen amb la frase: "El 3 de setembre del 1965, a la ciutat de Nova York, a les 22.58, vaig néixer mort".

Aquella nit, la seva mare, Janet Sheen, i el seu pare, Martin Sheen (de nom real, Ramon Antonio Gerard Estevez), van veure amb pànic com el Dr. Irwin Chabon revivia el seu fill després d'una "estrangulació umbilical". El nadó va rebre el nom de Carlos Irwin Estevez en honor seu. La família, inclosos els germans grans de Charlie Sheen, Ramon i Emilio, i la seva germana petita, Renée, finalment es va establir a Malibu. Com escriu Sheen al llibre, quan va començar a actuar i va aconseguir la seva primera feina tres setmanes després d'acabar l'institut, "Carlos va evolucionar cap a Charlie, i Estevez va deixar pas a Sheen".

"No vaig buscar l'ajuda que necessitava"

Al Fairmont, Sheen, amb una ampolla de Muscle Milk de xocolata en una mà i el vapejador en l'altra, es va disculpar per haver triat un lloc sorollós i ens vam traslladar en una taula amagada. Va treure un exemplar del llibre de la seva cartera per poder-me ensenyar els encartes amb fotos en color. Em va sorprendre una mica que aquest home que abans s'autoproclamava "summe sacerdot bruixot assassí del Vaticà" ara porti una cartera i una cullera de cafè a la bossa perquè no li agraden els palets que reparteixen als avions.

Sheen tenia molt de material per explotar. En la seva primera infància, quan viatjava als rodatges de les pel·lícules del seu pare, va dinar amb Marlon Brando a Apocalypse now i va jugar una partida de ping-pong "acalorada i surrealista" amb O.J. Simpson al plató de la pel·lícula del 1976 El pas de Cassandra. Després va venir el tartamudeig que va desenvolupar a tercer de primària. El descriu com una "fallada cerebral" que encara el turmenta, i creu que va ser una de les coses que el van arrossegar a la beguda. També hi va haver la fama primerenca amb Todo en un día, Platoon i Wall Street. I després, esclar, l'espectacular caiguda i autodestrucció durant anys que va generar un milió de titulars i acusacions gens afavoridores. "Em vaig veure sobrepassat i no vaig buscar l'ajuda que necessitava", diu sobre els seus anys més convulsos, que el van portar a ser acomiadat de Dos hombre y medio el 2011. "Em vaig limitar a pensar: «Jo controlo». Però no era així".

Andrew Renzi, que ha dirigit el documental de Netflix, descriu Sheen com "una icona coneguda tant pels seus errors com per l'afecte que se li té". Renzi va passar aproximadament un any coneixent Sheen abans de començar a rodar i va entrevistar diverses persones de la seva vida, incloent-hi les seves exdones Denise Richards i Brooke Mueller i el seu coprotagonista a Dos hombre y medio, Jon Cryer, així com Sean Penn, Lorre, el germà de Sheen, Ramon, i Heidi Fleiss, amb qui va tenir contacte durant el seu breu regnat als anys noranta com la "Madame de Hollywood".

Emilio Estevez i Martin Sheen no han participat en el documental. Això, sens dubte, aixecarà rumors de distanciament familiar, així que dissipem-los. Un dels fils conductors més sòlids de les memòries és l'estreta relació de tot el clan Sheen. A la vegada, però, és un dels aspectes més desoladors.

Els seus pares i els seus tres germans li van fer costat durant intervencions (Rob Lowe i Clint Eastwood van participar en la primera), rehabilitacions i quasisobredosis. Durant anys, la seva família i amics van viure amb la por que un dia sonés el telèfon i fos aquella trucada, la que qualsevol que hagi estimat algú que lluita contra l'addicció resa perquè no arribi mai.

Quan vaig parlar amb Emilio Estevez, em va dir que ell i el seu pare no van participar en el documental simplement perquè van veure'n un primer muntatge i els va semblar que les seves veus, les seves històries, no eren necessàries. (Martin Sheen ha declinat fer comentaris per a aquest article, igual que Richards.) La part més sorprenent de les memòries del seu germà, diu Estevez, és com ha aconseguit mantenir intacte el seu sentit de l'humor, malgrat tota la foscor. "No estic segur que jo n'hagués estat capaç", diu. Durant els anys més durs, quan el seu germà estava en el seu pitjor moment, la seva mare tenia un mantra que els ajudava a fer-hi front: "Mentre hi ha vida, hi ha esperança". "Crec que el Charlie ha arribat a la seva veritat, i això és una gran victòria per a ell", diu Estevez.

El 2015, després de dir a Matt Lauer i a milions d'espectadors de Today que era seropositiu, Sheen diu que va sentir una sensació d'alleujament. "Va ser com treure les bales a totes les pistoles que encara m'apuntaven –afirma–. El mateix passa amb el que explico al llibre i al documental. És la millor manera de cancel·lar les exigències de rescat d'una vegada per totes i no sentir que això és una cosa que m'he d'endur a la tomba. Com és allò que diuen? Estem tan malalts com els nostres secrets".

Quan les memòries de Matthew Perry van sortir el 2022, Sheen diu que les va llegir en un dia. No es coneixien gaire, però tenia la intenció de posar-se en contacte amb Perry, i lamenta no haver-ho fet mai. Escriu sobre Perry al seu propi llibre, sobre el grup privat d'homes que Perry organitzava i al qual Sheen havia assistit algunes vegades, tenint cura d'afegir que "no viola cap codi" al parlar-ne. Escriu: "El Matt i jo compartíem una veritat més profunda que vèiem l'un en l'altre: tots dos érem, com solia dir Bobby Dee Jay, «veterans d'allò que no es pot dir»". Bobby Dee Jay, per si us ho pregunteu, és Robert Downey Jr.

Aquells anys, els que alguns podrien considerar "indicibles", no es passen per alt a les memòries. El llibre porta els lectors des dels primers dies a Malibu fins a sòrdids centres de massatges de Santa Monica i la mansió Playboy. Recorre a tota velocitat matrimonis, divorcis, fama, infàmia, diners guanyats i perduts, i excessos al·lucinants. Relata haver tingut relacions sexuals amb homes mentre consumia crac, una cosa que no havia reconegut prèviament. Una de les parts més esgarrifoses arriba després que a Sheen li diagnostiquessin el VIH i fugís a Mèxic per una única raó: beure.

"Aquestes coses no són agradables de llegir, i no van ser agradables de viure, però no les canviaria per res del món", diu Sheen. Avui dia, no està envoltat de temptacions. Prefereix mirar el seu estimat beisbol que embarcar-se en una nit de borratxera a Las Vegas. "No em trobo mai davant d'una bossa temptadora que m'hagi de convèncer de no tocar o que em faci sortir de l'habitació per evitar veure-la", comparteix sobre aquesta època més tranquil·la.

Deixar de beure no passa per art de màgia. No hi ha una fórmula única per aconseguir-ho. Sheen va provar Alcohòlics Anònims durant diversos anys, però no hi va acabar de connectar mai. Va deixar de beure definitivament pels seus fills. Volia ser la persona a qui truquessin quan necessitessin que algú els portés a algun lloc i, encara més important, volia ser ell qui conduís. Sheen ara té una relació estreta amb els seus fills, i el seu fill Max viu amb ell a temps complet. Ara Sheen no té parella i, tot i que no s'hi oposa, els últims anys s'ha "centrat exclusivament" en els seus fills. "Hi ha tanta noblesa en això, per a mi –diu–. Ser fiable i constant sense ser previsible".

Està obert a tornar a actuar, però no ho busca activament. "Estic una mica desentrenat –explica–. Podria fer una altra sitcom amb els ulls tancats, i això no és cap ataca contra les sitcoms. És simplement un mecanisme que em surt sol. Per sentir-me prou còmode davant la càmera ara mateix per oferir una interpretació realment dramàtica necessitaria una mica d'escalfament".

Escriure aquestes memòries és la feina més dura i gratificant que ha tingut mai, afirma Sheen. Ara que s'endinsa en aquesta nova fase de la seva vida, en què el seu passat probablement serà tret de les ombres i jutjat de nou, sent que està preparat. No li queda res a amagar.

"Guardo aquestes coses ben a prop", diu Sheen sobre els moments més foscos. Les coses que li provoquen "esgarrifances de vergonya" del no-res. Quan aquests records li venen al cap, es pregunta en què pensava, com va poder deixar que les coses es tornessin tan extremes, tan perilloses. "Llavors he de recordar que aquell moment no té res a veure amb el dia d'avui –diu, assegut sota el sol enlluernador del migdia–. Ja no existeix, però això no vol dir que no fos real".