Susanna Griso i l''escrache' a Salvador Illa

Dimarts al matí, a Espejo público, Susanna Griso i els seus tertulians discutien sobre l’aval de l’amnistia per part del Tribunal Constitucional, i per qüestionar l’argument de l’interès general d’aquesta mesura, la presentadora donava pas a una imatge:“La amnistía coincidió en el tiempo con lo que le pasó ayer a Salvador Illa, que tuvo que aguantar un 'escrache' de los independentistas. Lo vivió así en el Palau de la Música". I van emetre unes imatges gravades amb mòbil on es veia el president de la Generalitat a la platea, al costat de Josep Rull, mentre tothom clamava “I-Inde-Independència!” i picava de mans. El vídeo tenia una durada de quatre segons, que s’emetia dues vegades per crear la sensació que era més llarg. Per descomptat, afegien l’efecte lupa sobre les imatges, per incrementar la intensitat del moment i posar el focus sobre Illa en aquell moment. Un rètol, a sota, preguntava a l’audiència:“AMNISTIA: ¿MEJORA LA CONVIVENCIA?”. La breu seqüència, per tant, va ser utilitzada per insinuar un clima d’hostilitat i crispació a Catalunya i per posar en dubte l’objectiu de l’amnistia. Després de les imatges, Susanna Griso va recuperar el timó: “Independencia, eh... Y él, impertérrito”. 

A la presentadora, la seqüència del que ella va anomenar escrache li va ser molt útil per avalar el clima de tensió que li interessava, però no les va voler contextualitzar més enllà de dir que s’havien produït al Palau de la Música. No va dir, per exemple, que va ser en el context del lliurament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes ni, tampoc, que l’acte estava organitzat per Òmnium, l’entitat cultural significada per la seva participació en el Procés i que va tenir el seu president, Jordi Cuixart, empresonat. I que una de les preguntes més recurrents als acusats durant el judici al Procés era si eren membres d’Òmnium, com si es tractés d’una organització terrorista. Potser si Susanna Griso hagués donat tot aquest context, s’hauria entès millor tot plegat, abans de qualificar-ho d’assetjament públic al president. Illa havia estat convidat a un dels grans actes de l’entitat cultural i els crits d’independència s’havien produït justament després del cant d’Els segadors, que és un fet previsible i habitual en aquest tipus d’actes i que segur que no va agafar el polític per sorpresa. Tot i que no es pot negar la incomoditat del moment, Illa sabia perfectament on anava. Quina millor prova de convivència que aquesta?

Però, com sempre, a l’hora de parlar de Catalunya, a Espejo público és més important la tesi que els convé més que no pas la realitat. Fer una lectura dramàtica i conflictiva d’aquella breu escena, utilitzar-la per treure conclusions sobre el clima de convivència a Catalunya i etiquetar-ho d’escrache per, així, posar en dubte la legitimitat de l’amnistia és d’un biaix informatiu indubtable. No sé com en diria, d’això, Susanna Griso, però manipulació s’hi ajusta bastant.