El xou caducat de Buenafuente
Dijous a la nit, després de La revuelta, Andreu Buenafuente estrenava el seu programa a La 1. L'humorista ha basat el seu nou Futuro imperfecto en allò que li surt millor. Un monòleg llarg on mostra la seva mirada desencantada i múrria sobre el món. Puntualment, s’hi incorporen alguns col·laboradors i la intervenció del seu director, David Martos, permet una certa reflexió sobre el mateix programa i el protagonista. La primera edició va fer honor al títol. Va ser imperfecte per culpa de la típica síndrome de l’estrena enllaunada. Estava gravat amb tanta antelació que el contingut estava desfasadíssim. L’espectador ho nota de seguida perquè la intensitat amb què es parla d’algunes qüestions de l’actualitat no correspon a la perspectiva que ja en té el públic. I això ja és molt acusat quan l’actualitat és especialment convulsa. Buenafuente parlava de l’apagada com si acabés de passar, hi havia referències a la final de Copa del Barça quan ja s’ha viscut la derrota de la semifinal de Champions i estem a les portes del clàssic. Però on la caducitat va ser més flagrant va ser en les qüestions vaticanes. L’humorista feia broma sobre la col·locació de la xemeneia a la teulada de la basílica quan els operaris ja devien estar desmuntant-la perquè la fumata blanca s’havia produït hores abans. Tota la conyeta amb el conclave perdia la gràcia perquè l’audiència, després d’una tarda televisiva tan intensa, ja estava instal·lada en un altre moment informatiu. El nou papa ja era escollit i el programa parlava del procés electoral. Buenafuente guanya en directe. I si no ho pot fer en directe, ha de gravar el mateix dia. No té sentit fer un programa d’una hora en què es fa humor sobre l’actualitat i que hi hagi un decalatge tan gran amb la realitat.
El presentador tampoc va ser fidel a ell mateix quan va dir que creia que els programes no s’havien d’explicar. A continuació, però, va deixar anar tota una declaració d’intencions sobre l’humor i l’objectiu de l'espai absolutament innecessària que trencava amb el to del programa. Primer, perquè tot el que va dir era obvi. I, segon, perquè no serveix de res dir-li a l’espectador que s’ho passi bé perquè això passi de veritat. També és absurd precisar a l’audiència que per fer el programa no s’ha rebut cap indicació ni consigna. La llibertat de creació i d’expressió s’ha de demostrar treballant i no anunciant-la.
Malgrat aquests desajustos inicials que tenen esmena, Buenafuente continua sent Buenafuente. Divertit i còmode en el personatge que ha creat d’ell mateix. Els col·laboradors van funcionar i l’aparició aclaparadora de Sílvia Abril fent de Melody va sacsejar el programa. Si heu de triar parella, busqueu-ne una que us miri com el presentador mira la seva dona, perquè fins i tot la realització semblava recrear-se en aquell instant d’orgull.
Veure Buenafuente a La 1, però, et deixa un cert regust de pèrdua. És una llàstima que TV3 hagi deixat escapar un presentador tan estimat per l’audiència i que donava bons resultats a la cadena.