09/07/2018

El Mundial on guanyen els immigrants

Cap d’esportsDesprés de classificar-se per a les semifinals del Mundial, el defensa Presnel Kimpembe va ser l’encarregat de posar música a l’autobús dels francesos. Per fer ballar i cantar els seus companys, va optar per cantants del Congo, la terra del seu pare. Però uns minuts més tard va canviar de ritmes i va fer sonar grups de moda a Haití, la terra de la seva mare. Dels 23 jugadors de la selecció francesa, 17 són fills d’immigrants de primera generació. Fills de guineans, camerunesos, filipins, marroquins i caribenys de la Martinica i d’Haití. “Què soc? Què vol dir aquesta pregunta? Soc francès, i una mica de tot”, va respondre fa uns anys Kimpembe quan li van preguntar per la seva identitat, amb família tant al Carib com a l’Àfrica.

Ara fa dos anys, Marine Le Pen, la líder del Front Nacional, va afirmar que quan veia la selecció francesa no s’hi sentia “representada”. D’aquesta manera, feia seu el discurs del seu pare, Jean-Marie Le Pen, que als anys 90 va anar més lluny i va afirmar que no entenia per quina raó no hi havia “més jugadors francesos” a la selecció. Deixava clar, així, que per a ell la paraula francesos només volia dir blancs. Però el 1998 França va guanyar per primera i única vegada fins ara el Mundial amb aquell equip que havia sigut criticat per Le Pen, amb jugadors com Zidane -fill d’algerians- i Thuram -amb arrels caribenyes-. Aquell triomf va ser utilitzat per molts partits polítics per defensar l’èxit d’un model d’integració sobre el qual no s’ha tancat el debat, com han demostrat els èxits del Front Nacional des del 1998 fins ara. En els últims anys l’extrema dreta ha atacat els jugadors fills d’immigrants que no canten l’himne abans dels partits de França. “Si canto La marsellesa és perquè vull, no per satisfer els que es queixen”, ha argumentat Paul Pogba sobre aquesta qüestió.

Cargando
No hay anuncios

Just quan a Europa l’extrema dreta, amb un discurs centrat a tancar fronteres, es fa forta, tres de les quatre seleccions que jugaran les semifinals destaquen per tenir més de la meitat dels jugadors amb arrels estrangeres, com és el cas de França, Bèlgica i Anglaterra. De fet, quan l’UKIP, partit de dretes britànic, va celebrar l’èxit dels anglesos, un dels familiars de Raheem Sterling els va recordar que ells defensen fer fora els descendents d’immigrants jamaicans, la terra on té les arrels el jugador del Manchester City.

Bob Browaeys, membre de la federació belga, diu: “Quan ets immigrant trobes moltes portes tancades. Però en el futbol tothom és igual, els clubs fitxen els jugadors bons, no miren si el pare és ric o té passaport. Per això molts joves immigrants treballen durament en l’esport, perquè els canvia la vida. I el resultat molts cops és una selecció en què la mitjana de fills d’immigrants és superior a la que hi ha a la societat”. La selecció belga juga amb futbolistes amb arrels al Marroc, Burundi, Mali i especialment a la República Democràtica del Congo, la terra que els belgues van controlar assassinant milions de persones durant els anys de domini colonial. Ara un fill de congolesos, Romelu Lukaku, ajuda a mantenir unida Bèlgica, un estat dividit entre flamencs i valons. “Quan faig gols i guanyem soc belga. Quan perdem soc un jugador d’origen congolès”, s’ha queixat Lukaku, que reclama ser definit sempre igual. “Soc belga. I estic molt orgullós de ser belga, com ho estic de les meves arrels africanes. Soc sempre el mateix, quan es guanya i quan es perd”, explica el davanter, que recorda que quan era petit els pares dels equips rivals exigien que no jugués i afirmaven que era un immigrant il·legal. Aquells que dubtaven d’ell ara celebren els seus gols.