15/02/2021

14-F, darreres oportunitats

Tindria lògica que el PSOE oferís ara molt de peix al cove d'ERC per persuadir els republicans de formar un tripartit d'esquerres en comptes d'un govern independentista. Podrien esgrimir l'argument que es tractaria d'una opció igualment legítima (la suma de PSC, ERC i En Comú Podem són 74 escons i el 51% dels vots, igual que la d'ERC, Junts i la CUP), i que tindria l'al·licient de rompre la dinàmica de blocs en què fa tant de temps que es troba encallat el torcebraç entre Catalunya i Espanya. Fer això, tanmateix, seria tornar a fer-se trampes al solitari: n'hi ha prou de consultar la premsa internacional (en aquest diari teniu un recull de les principals capçaleres) per comprovar que a tot arreu es destaca allò mateix: l'ampliació de la majoria independentista. Tornem a dir-ho: Espanya va perdre Catalunya amb l'¡A por ellos! i les càrregues policials de l'1-O, i l'ha acabada de perdre durant els darrers tres anys, aplicant una repressió basada en la intervenció d'una justícia de part que ha dut presos polítics, exiliats i una llista de gairebé tres mil represaliats.

Cargando
No hay anuncios

Després de tot això, el nacionalisme espanyol d'estat es troba que les seves expressions més dures s'estavellen a Catalunya (PP, Vox i Ciutadans sumen tot just 20 diputats, com el PP tot sol en els seus dies millors) i que l'independentisme ha superat per primera vegada la barrera del 50% dels vots. Amb una total falta de convenciment sobre les possibilitats que la duguin a terme, escriuré que aquesta és, hauria de ser, la darrera oportunitat perquè aquest nacionalisme espanyol d'estat canviï d'actitud. Si volen recuperar Catalunya no ho aconseguiran amb més insults, més garrotades i més repressió. El camí (colpista, aquest sí) que va començar amb la demolició de l'Estatut de Catalunya per part del Tribunal Constitucional i va culminar amb l'aplicació arbitrària del 155 per part de tots els poders de l'Estat, ja no du enlloc més. Seria lògic que intentessin el camí de la seducció, com van fer els unionistes canadencs amb el Quebec, per exemple. Però no ho faran, perquè això seria alta traïció contra Espanya. Pedro Sánchez celebrarà la derrota del PP i donarà per ben gastat el cartutx d'Illa, que haurà perdut un ministeri a Madrid per asseure's al banc de l'oposició a Catalunya.

Amb tot, l'independentisme tampoc té motius per felicitar-se gaire. Ben al contrari, també es troba davant d'una darrera oportunitat. La passada legislatura va ser una calamitat, un desgovern extraviat entre gesticulacions, patrioterismes i –sobretot– una obsessió partidista que va arribar a l'exhibició impúdica –des de càrrecs públics pagats pel contribuent– de bregues i tírries de tot ordre, fins i tot personals. L'independentisme ha d'acabar amb tot això i ser capaç de tirar endavant una legislatura que difícilment serà la de la independència, però sí que hauria de ser la d'una seriosa reconstrucció social i institucional, sobretot després de la devastació causada per la pandèmia. Si recauen en els vicis de sempre, el desencantament pot ser definitiu.

Cargando
No hay anuncios

Sebastià Alzamora és escriptor