Pintura gòtica catalana (1935)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe la crítica d’Alexandre Plana (Lleida, 1889 - Banyuls, 1940) a 'La Vanguardia' (13-XII-1935) sobre la mostra que fa uns noranta anys van apreciar experts i públic culte. Traducció pròpia. Al MNAC hi ha ara una exposició d’obres de Lluís Borrassà, una de les figures cabdals de l’art gòtic català. Els criteris d’Alexandre Plana influïen en altres periodistes més joves de la seva generació, com Josep Pla. 

[...] No té pas l’exposició de pintura gòtica catalana [a Galerías Valenciano] una finalitat comercial, per pertànyer a col·leccions particulars. Això sol li presta un interès net de tota preocupació crematística. Indica, en canvi, com persisteix entre nosaltres una tradició ininterrompuda de fervorosos amics de l’art, que contribueixen amb el seu exemple silenciós a salvar de la dispersió una part important de la nostra vella pintura, desplegant una acció paral·lela a la de la Junta de Museus, que ha aconseguit, amb el suport dels nostres organismes públics, reconstruir en les seves nodrides col·leccions la història brillant de la nostra pintura medieval, des de mitjans segle XII fins a les darreries del XV. L’exhibició a la qual ens referim és limitada en el nombre d’obres, però, en canvi, totes elles tenen un valor destacat. [...] La peça d’aquesta mostra que té més interès és potser la taula atribuïda a Lluís Borrassà. La seva analogia profunda amb la conservada a Tarragona permet fer aquesta filiació. Representa la Sagrada Família a Betlem. La part superior, amb un vol d’àngels sobre el sostre de palla que aixopluga els personatges sagrats, és un dels moments més intensament lírics de la nostra pintura gòtica. Assenyala un nou punt de contacte entre l’escola catalana i l’escola de Siena, d’aquesta relació tan espontània que ha mogut alguna vegada a atribuir a pintors sienesos obres de pintors catalans d’aquell període. En els del nostre país no es troba un moviment lliure i el gest lleugerament dramàtic de la mateixa intensitat de Ducio o de Simone Martini; però ofereixen, a vegades, com en aquesta taula de Borrassà, un colorisme més contrastat i brillant. No els igualen pas en la profunditat inicial amb la qual es descriu el paisatge, però s’apropen molt a ells en l’harmonia de la composició, tot i que aquesta es redueixi a un marc més limitat. [...] Aquest conjunt ve a demostrar un altre cop la varietat de la nostra pintura a la darreria de l’Edat Mitjana, que manté la seva simplicitat estilística en un període coincident amb la iniciació d’un profund moviment de renovació en l’esperit i en la tècnica de l’art, i el curiós corrent que s’estableix entre els nostres tallers de pintor i els centres de Siena i d’Avinyó, en els moments de màxima irradiació política de Catalunya, immediatament abans de caure en una pesada letargia que paralitza les seves forces, les de la seva expansió comercial i les de la seva evolució artística. Per la selecció de les obres reunides i pel seu intens caràcter, aquesta exposició reclama l’atenció de tothom que s’interessi per aquell excepcional període de la nostra història.