Això que ara en diuen 'selfies'
No fa pas tant que quan en Manel (digui’n Rosita) anava a París o feia una excursió a Sant Miquel del Fai, immortalitzava el moment amb una foto dels acompanyants convertits en una taqueta embrutant una Torre Eiffel tallada per la punta o en un immens paisatge on no es distingia res (de res). Per veure el desastre, en Manel (digui’n Rosita) duia el rodet de 36 fotos a la botiga i en 24 o 48 hores obtenia, pagant uns calés no menors, 10 fotos mogudes, 4 de borroses, 5 de desenfocades, 12 de gent amb els ulls vermells o fent ganyotes i només 5 d’aprofitables, quatre de les quals eren d’un dia que ni recordava (els rodets de 36 feien aparèixer moments esborrats de la memòria).
Era una època en què l’important era tenir un record del lloc, i qui feia la foto era l’ artista anònim. I van arribar els mòbils. I poder fer 83 fotos i triar la bona a l’instant. I, sobretot, va arribar la consciència que qui feia les fotos hi podia sortir. I la gent va començar a fer-se autofotos. I van arribar els Oscars i la famosa foto que va donar nom a un dels fenòmens de l’any: les selfies. Tot moviment o moda ha de tenir un nom que l’identifiqui, perquè sense identitat no el podem etiquetar. Trobar la parauleta va ser fonamental per globalitzar la pràctica. I a partir d’aquí vam visualitzar un canvi social en què l’important ja no és el lloc sinó ensenyar que tu hi ets. El paisatge passa a un segon pla i només és el decorat necessari per mostrar-te i, sobretot, perquè tothom ho vegi. Sí, perquè necessitem que els altres ens vegin perquè si no tenim la sensació que no existim. Trist, però real.