Aixopluc

Al matí, fent aquesta cosa tan preciosa que és “decorar la casa” per a la celebració (és més celebració que festa), com una declaració d’intencions que ve a dir “Sou benvinguts”, llegim a l'ARA les notícies del dia. El departament de Drets Socials ha signat un conveni amb les entitats per donar un sostre als desheretats de Badalona, que no en tenen i es van resguardar sota un pont. Cada any, quan l’Institut d’Estudis Catalans tria el neologisme de l'any, juguem a dir quina és la paraula més “bonica” en la nostra llengua. Aixopluc és una de les que sempre guanyen. Doncs bé. Sembla que la posarem en pràctica.

Podem pensar el que ens roti del “fenomen” de la immigració, que s’ha de regular, i tant, i podem pensar el que ens roti del “fenomen” de l'ocupació, i tant, però si tenim davant dels morros una colla de persones que no tenen on passar la nit, i si se les ha expulsat del lloc on es refugiaven amb banda de música i fanfàrria, fins i tot la persona més d’ultradreta acaba pensant que aquell mal fa massa soroll.

Ens commou la faula del nen Jesús a l’establia, perquè és còmode i no gens arriscat commoure’s per coses que ja són història. Els expulsats d’avui, com que hi són, mengen, caguen, embruten i se’ns assemblen. Per tant, és millor que no els considerem. Sempre em sorprèn, tota aquesta gent que s’emociona amb la Guerra Civil Espanyola però, en canvi, li importa un rave qualsevol guerra en actiu que pugui haver-hi, ara mateix, aquí al costat.

Qualsevol ultadretà autèntic sap que als trinxeraires no se’ls expulsa a l’hivern, a les portes de Nadal, que tots tenim el cor més tovet. Les bones accions o les males accions no poden ser exageradíssimes, o la propaganda se’t gira en contra. Bon Nadal.