On aneu, Miró? (1936)

De l’entrevista mantinguda a finals de 1936 entre Joan Miró (Barcelona, 1893-Palma,1983) i Georges Duthuit (París, 1891 - Ais de Provença, 1973) transcrita, titulada i publicada mesos després per aquest historiador de l’art a Cahiers d’Art (V-1937). Traducció pròpia. Una conversa entre l’artista català i l’expert francès a l’inici de la guerra. Miró va donar suport al govern republicà amb el cartell i el segell Aidez l’Espagne i l’obra El segador al pavelló de l’Exposició de París del1937. Una etapa del pintor, escultor, gravador i ceramista ben representada a l’exposició commemorativa dels 50 anys de la Fundació Joan Miró.

Miró: A la nostra generació li manca heroisme i un esperit profundament revolucionari. Georges Duthuit: No obstant, em sembla que a Espanya... M: Pel que fa a mi em tens estrictament en el terreny de la pintura. G.D: Jo el desitjaria com un terreny segur! M: Mireu els impressionistes que conreen ells mateixos les seves patates; els cubistes... G.D: Encara avui? M: Avui els meus joves contemporanis, si bé saben lluitar tant dins la misèria, s’aturen quan assoleixen equilibrar el seu pressupost. Admiro els qui fan el contrari d’aquesta gent que inicia als trenta anys una degradant decadència, un Bonnard, un Maillol. Admiro aquells que continuaran el seu esforç fins al darrer alè. Cada any de la seva vellesa marca una nova naixença. Els grans creixen i progressen a mesura que la seva vida avança. Però, !què cal pensar d’aquests bufons pendents d’un còctel, d’un tapís de saló i d’una princesa per grimpar i campar-se-la! G.D: Les estructures toves! És la història eterna. Cal evitar-ho, o fins i tot combatre-ho. M: El món, ja sigui burgès o il·lustrat, és resistent a qualsevol societat, fins i tot a aquella que ha vist néixer, si pretén imposar-li les seves exigències. També per a mi el mot “llibertat” té un sentit i la defensaré al preu que sigui. [...] G.D: Enyoro tornar a veure a Barcelona passejant, intercanviant somriures i esperances, Breton i Dalí, en els dies que no eren de barricada!. M: Al capdavant dels genis jo col·loco Antoni Gaudí... El geni de Gaudí no el copsaran mai els turistes. [...] G.D: ¿Com us desinteresseu totalment del destí de la vostra obra, ignorar qui l’adopta, enllestir-la amb amor i no saber pas quin ús en faran? M: Vos em demaneu: On anar? Amb qui em vinculo? Si els esdeveniments històrics són tan forts, nosaltres els seguirem sense tenir-ne consciència. Prendre partit sense més seria esdevenir un diletant. G.D: Vós probablement ja haureu triat. Caldrà respondre, allà on sigui, a la crida de partits rivals, com sota el tirà d’Atenes, per un “no” o per un “sí”. Fins i tot admetent que aquestes mobilitzacions generals ens priven de moltes coses precioses... M: Ara jo soc pessimista, tràgicament pessimista. Cap il·lusió m’és permesa. Es va a combatre amb més acarnissament no tant pel passat, com pel que representa un valor pur de l’esperit. [...]