Apunts personals sobre l’obra d’Espriu (1985)

De l’article del poeta Francesc Vallverdú (Barcelona, 1935-2014) a Serra d’Or (V-1985) arran de la mort de Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985), esdevinguda un 22 de febrer. La personalitat d’Espriu, poeta, dramaturg, novel·lista, tenia una posició rellevant, sovint oblidada, en el cànon del catalanisme dels anys 60 i 70 del segle XX.

L’atzar ha volgut que, durant l’agonia de Salvador Espriu, la impremta em fes a mans un dels primers exemplars de la nova edició de Setmana Santa, aquest llibre esplèndid que no ha estat prou valorat per la crítica. El quartet final adquiria, de sobte, una ressonància testamentària: “No provis de tocar-me cap mot, si et sembla trist. Prou saps que no podries: el que he escrit és escrit.” [...] Versos sintetitzadors del valor transcendental que ell donava a l’escriptura, la raó de la seva vida. [...] En efecte, si les paraules d’Espriu viuen en nosaltres no és pas perquè ell, millor que ningú, hagi sabut cantar el dolor d’una terra, la incertesa d’un temps o la misèria humana, sinó perquè, sabent-se hereu d’una tradició clàssica, que recorre des de fa segles les riberes mediterrànies, va escriure una obra feta de lectures i per a diverses lectures, una “obra clàssica”. Si sentim Espriu tan a prop i alhora perdurable és precisament per això, pel seu classicisme. A risc d’incomodar els meus lectors amb una cançó enfadosa, repetiré que no em considero un crític, que respecto massa la feina dels especialistes en la matèria -no gaire abundants, per cert, si cal jutjar-ho per les llacunes que avui es perceben a la premsa- per fer “intrusisme” en un camp que no és el meu. [...] Quan als meus setze o disset anys vaig entrar en contacte amb l’univers literari d’Espriu, vaig tenir la sort que la lectura se m’ordenés en una triple direcció, que donava les claus essencials de la seva obra: Cementiri de Sinera, en la lírica; Ariadna al laberint grotesc, en la narrativa, i Primera historia d’Esther, en el teatre. De seguida, em vaig sentir fascinat per un escriptor que em descobria noves sensacions, un món ple d’interès. Val a dir que l’adolescència és una edat propensa a la fascinació: quants escriptors ens han captivat en les nostres primeres lectures! Després, molts d’ells queden -injustament?- oblidats en la nostra memòria, potser perquè ens van fer un “servei” que ara ja no els demanem. Però amb Espriu el procés fou diferent, perquè ell m’havia fet entrar en un món que sobretot era seu, un món poblat de personatges als quals l’autor havia sabut donar vida, un univers de sensacions que connectaven amb el lector. Al llarg dels anys, les diverses (re)lectures que he fet dels llibres d’Espriu sempre han continuat enriquint aquesta experiència inicial. [...] El lector d’Espriu ha estat sempre premiat amb noves troballes, fins a la vigília de la seva mort. Com a prova, a més de Setmana Santa, ja esmentat, tenim la petita meravella de Les roques i el mar, el blau, que Espriu ens donà a conèixer encara no fa quatre anys, o el recentíssim Per a la bona gent, que, tot i no ser un llibre nou, ara ha adquirit un halo especial. En Espriu confluïen unes virtuts -domini de l’escriptura, intel·ligència i sensibilitat de gran artista, cultura viva d’arrels mil·lenàries- que expliquen el feliç resultat de la seva creació. [...]