Aranzels: ¿Trump està guanyant?

Sis mesos després d'iniciar el seu segon mandat, és just dir que el president dels Estats Units, Donald Trump, ha arrasat en matèria de política econòmica –almenys segons els estàndards que ell mateix s'ha fixat–. De fet, ha imposat la seva voluntat com cap altre president posterior a la Segona Guerra Mundial, amb la possible excepció de Ronald Reagan.

Per començar, Trump va aconseguir que s'aprovés la seva Big Beautiful Bill, malgrat tenir una majoria molt ajustada a la Cambra de Representants i projeccions fiables que el seu emblemàtic paquet d'impostos i despeses afegirà més de 3 bilions de dòlars al dèficit federal en la pròxima dècada (tret que es produeixi un auge econòmic miraculós impulsat per la IA). I la frontera sud dels Estats Units avui està més controlada que en dècades.

Pel que fa als aranzels, Trump ha aconseguit el que volia. Europa i el Japó han capitulat a la pràctica –en acceptar eliminar les seves pròpies barreres comercials i acceptar un aranzel estatunidenc del 15% sobre les seves exportacions–. Donades aquestes condicions humiliants, va ser força absurd veure la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, qualificar l'acord d'èxit simplement perquè Trump es va retractar de la seva amenaça inicial d'un aranzel del 30%.

Tant la Unió Europea com el Japó s'han compromès a invertir centenars de milers de milions de dòlars en l'economia estatunidenca, i Trump ha exercit una influència significativa sobre el destí d'aquests diners. La seva imatge de “l'home dels aranzels” clarament ha inquietat els líders mundials, molts dels quals no han entès que les seves amenaces són insostenibles a llarg termini. En retrospectiva, els hauria convingut més destapar el farol del president.En lloc d'això, dijous passat un Trump embravit va anunciar nous aranzels a gairebé tots els països del món.

Mentre els dirigents europeus es dedicaven a mitigar l'impacte de les amenaces aranzelàries estatunidenques, Trump ha impulsat una legislació destinada a incorporar les criptomonedes al sistema financer general amb una supervisió mínima. Sorprenentment, malgrat les multimilionàries tinences de criptomonedes de la família Trump, el Congrés ha mostrat poc interès a investigar el flagrant conflicte d'interessos del president. De fet, Trump s'ha enfrontat a un major escrutini públic per retenir els arxius de Jeffrey Epstein que per les seves transaccions amb criptomonedes.

Sens dubte, la llei Genius conté algunes idees valuoses. Per exemple, una de les seves disposicions exigeix que les stablecoins –criptomonedes vinculades a una divisa o matèria primera tradicional, normalment el dòlar estatunidenc— tinguin el suport d'actius segurs i líquids. Però, en general, en lloc d'establir directrius clares per controlar el salvatge oest de les criptomonedes, la llei Genius es redueix a poc més que un esquelet regulador.

Com han assenyalat diversos crítics, el marc de les stablecoins de Trump manté sorprenents similituds amb l'era de la banca lliure del segle XIX, quan els Estats Units no comptaven amb un banc central. En aquell moment, els bancs privats emetien les seves pròpies monedes recolzades per dòlars, sovint amb conseqüències desastroses com el frau, la inestabilitat i freqüents corregudes bancàries. Amb la previsió que milers de stablecoins inundin el mercat, és probable que sorgeixin problemes similars. Dit això, algunes crítiques podrien ser exagerades, ja que els principals emissors actuals solen ser més transparents i estar més ben capitalitzats que els seus homòlegs del segle XIX.

Un problema més urgent i menys valorat és que la nova legislació facilitarà enormement l'ús de stablecoins basades en dòlars per evadir impostos. Tot i que els bitllets d'alta denominació presenten desafiaments similars, la magnitud de l'amenaça que plantegen les stablecoins és molt més gran. I, no obstant això, malgrat aquests riscos, Trump, una vegada més, ha aconseguit exactament la legislació que volia.

Afortunadament, l'economia estatunidenca s'ha mantingut resilient enmig de la incertesa i el caos desfermats per la guerra aranzelària de Trump. Encara que el creixement sembla estar desaccelerant-se, i l'informe d'ocupació de juliol va ser dèbil –una dura realitat que l'acomiadament per part de Trump del tecnòcrata encarregat d'elaborar les dades no canviarà—, les dades del segon trimestre mostren que el país encara no està en recessió.

Així mateix, l'augment dels aranzels encara no ha desencadenat un augment sobtat de la inflació interna, i els Estats Units van pel camí de recaptar 300.000 milions de dòlars en ingressos aranzelaris el 2025. Fins ara, els importadors s'han mostrat poc inclinats a traslladar aquests costos als consumidors, però això podria canviar si l'actual guerra aranzelària arriba a la seva fi. Alguns analistes fins i tot han arribat a afirmar que l'aparent èxit de les polítiques heterodoxes de Trump demostra que els models econòmics convencionals estan equivocats. Ho dubto, si bé encara no hi ha un veredicte definitiu.

Tanmateix, aquest optimisme a curt termini passa per alt les conseqüències a llarg termini. Si bé algunes de les polítiques de l'expresident Joe Biden van ser perjudicials, nombrosos economistes han advertit que les accions de Trump podrien resultar devastadores per a les institucions estatunidenques i l'ordre econòmic global. I, cosa que és més greu, l'estat de dret es veuria seriosament afeblit si es permet que els poders presidencials ampliats que Trump ha reclamat es tornin permanents. S'acosta una gran prova si el Tribunal Suprem finalment decideix que Trump no té autoritat per imposar aranzels sense l'aprovació del Congrés.

Si es mantenen, els aranzels generalitzats de Trump podrien tenir efectes a llarg termini en el creixement dels Estats Units. És improbable que la resta del món toleri indefinidament les polítiques proteccionistes de Trump. Si el president comença a mostrar-se dèbil per qualsevol motiu, cal esperar que els governs estrangers prenguin represàlies amb els seus propis aranzels radicals. La Big Beautiful Bill podria agreujar el mal i desencadenar un cicle de taxes d'interès més altes, inflació creixent i repressió financera.

Així i tot, hem de reconèixer que la segona presidència de Trump ha tingut un inici molt més sòlid del que gairebé ningú —excepte el mateix Trump i els seus més fervents seguidors— podria haver imaginat fa sis mesos. No hauria de sorprendre'ns el que vingui després. Podria ser la part més aterridora.

Copyright Project Syndicate