Avui és any nou

Tot d’un plegat esclata la música i veig la banda que desfila fent la cercavila pels carrers del poble, amb les trompetes i els trombons expel·lint les notes a tot drap, amb la partitura agafada amb una pinça a l’extrem de l’instrument, i el bombo rubricant els compassos amb la rotunditat d’un puny que marca els temps. Gegants, grans i minyons caminen enjogassats i tots plegats fan cap a la plaça on després, aquests mateixos músics convertits en cobla, tocaran sardanes. Ara sí, és festa major.

Dissabte a la nit va haver-hi ball amb orquestra i DJ fins que va començar a clarejar. Però diumenge al matí els pasdobles van tornar el poble cent anys enrere, quan era l’única música que els pagesos sentien durant l’any. El camp parava el tràfec un cop enllestida la collita i la gent obria la casa als parents que venien de lluny. En el deliciós Tavertet, cent anys d’història, escrivia en Jordi Sanglas: “El jovent frisava que arribés la Festa Major, perquè hi havien ballades i vindrien fadrins i fadrines d’altres pobles i no faltaria la gresca i algun enamorament. Prou havien procurat de comprar-se alguna peça nova de roba o sabates. Aquell dia, tothom lluïa el que tenia de millor”.

Per als de Barcelona, en canvi, si sona la música de la festa major a finals d’agost és que ha arribat el final de les vacances i és l’hora de la tornada a la feina. Si fa no fa, el repertori és el de sempre, però cada any que va passant la música ressona diferent perquè la motxilla va cada cop més carregada d’absències i de records d’estiu, com aquells en què la canalla tornava de la piscina amb la bicicleta i la tovallola al coll, a l’hora de dinar, pedalant per un carrer pedregós, amb una gana que els aixecava i l’anunci que a les quatre havien de ser a casa de no sé qui. També a la vida de les famílies l’estiu marca el final de la collita. I, per això, de fet, l’any nou és avui.