Una bona borratxera

“Soc precisament el tipus de noia blanca agradable de classe mitjana-alta de qui la relació amb les substàncies ha estat tractada com a benigna o llastimosa, un motiu de preocupació, o un encongiment d’espatlles, més que un càstig”. Li ho vaig llegir a Leslie Jamison fa un temps. Ho escrivia a The Recovering: Intoxication and Its Aftermath, una memoir sobre l’addicció a l’alcohol que ha estat traduïda al castellà (La huella de los días, Anagrama). M’hi vaig reconèixer, malgrat les diferències: mai m’han acusat de tenir una relació dolorosa, violenta, amb l’alcohol. Alguna cosa en mi m’ha salvat. Potser té a veure amb el gest, la postura. La família d’on es pensen que vinc. La pell tan blanca. La relativa exposició pública.

Vaig continuar amb el llibre i em va semblar un testimoni cruel d’una vida exitosa, funcional, travessada per la beguda: no hi vaig trobar la destrucció que sempre he associat a la paraula droga, les conseqüències fatals de l’addicte, sinó una vida dependent que bascula entre la frustració i la insatisfacció, la impaciència subtil i el nervi permanent de voler alguna cosa més que sempre tarda a arribar: una copa. Una altra copa. Una bona borratxera. 

L’alcohol deu ser l’element més present i, alhora, el més destructor de les nostres vides. Per a molts, el punt d’arribada a la pregunta per l’herència i la família: em convertiré en el meu pare? I, per a molts altres, la porta d’entrada a la violència: com pot algú transformar-se tant? D’on surt aquesta ira? Però l’alcohol sempre guanya per ser, sovint, un mal imperceptible, sagaç: pesa més l’alegria que ens provoca, el brindis de celebració, la reunió amb els amics, la nit de festa inoblidable. Aquella sensació amable de desaparèixer una mica: no ser-hi del tot, o ser-hi més encara. Hi vaig pensar, en aquest triomf històric i inevitable de l’alcohol, quan vaig llegir el nou Pla d’Acció sobre Drogues i Addiccions (2025-2028), que va presentar fa poc l’Agència de Salut Pública de Barcelona. De què serveix, em vaig preguntar, que es reguli el patrocini i la publicitat de begudes alcohòliques en espais públics, si l’alcohol és pertot? Què canviarà limitar-ne la promoció en esdeveniments amb implicació municipal?

Encara em fascina veure com la gent es treu una cigarreta de la caixa on hi ha impreses escenes terrorífiques, cossos mutilats, pulmons podrits. L’eficàcia de les imatges per transformar l’opinió politicosocial és un debat inacabable: la mateixa Susan Sontag es corregia a ella mateixa. Si el 1977 afirmava a Sobre la fotografia que l’accés a instantànies de fets terribles acaba insensibilitzant l’espectador, que esdevé distant i passiu, el 2003 canviava de parer i escrivia a Davant el dolor dels altres que les imatges poden sacsejar consciències i provocar una reflexió genuïna. Desconec si veure un vídeo d’una cervesa congelada em desperta ganes de beure. Sí que sé que és una imatge recurrent, un lloc familiar: l’alcohol funciona, en el fons, com un relat on descansar. Una cantarella amable. 

També sé que escolto un pòdcast patrocinat per Seagram’s (comença amb aquell so agradable dels glaçons repicant contra la copa i de la ginebra vessada a dins, fresquíssima), que l’estiu s’inaugura cada any amb l’anunci d’Estrella Damm i que els influencers suposadament de moda es maten per compartir stories amb el seu marxandatge, que els dic a les amigues de quedar a fer una birra, encara que sé, i saben, que em demanaré una aigua amb gas. Sé que quan el meu avi em veu després de molt de temps, em proposa encetar una ampolla de vi bo per festejar el meu retorn. 

Està molt bé que el govern municipal i els diners públics no hi contribueixin, en tot això. Els diners públics no haurien d’anar enlloc que fomentés la destrucció, però aleshores caldria parlar de què entenem per destrucció. Perquè amb l’alcohol passa, com passa amb tot, que treballa amb la destrucció tènue, aquella que és inapreciable: la que narra Leslie Jamison al seu llibre, o la meva, també, quan decideixo beure sabent que em farà mal. Per què? Aleshores un es pregunta què seria de la seva vida si l’alcohol no hi hagués entrat mai: com entendria l’oci, quina imatge tindria la felicitat, què voldria dir descansar, treballar, si suportaria jornades laborals maratonianes sense cap premi de consolació al vespre, en forma de llauna, de copa de vi. De què seria capaç? Quantes coses podria fer? Quina altra vida estaria escrivint?