Al Brown a la Rambla (1930)

De la columna de Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961) publicada fa noranta-cinc anys a la secció “L’aperitiu” del setmanari Mirador (30-X-1930). La boxa era cap a mitjan segle XX l’esport-espectacle que atreia més gent. Sagarra hi recorria sovint per a les seves cròniques costumistes —com aquesta— construïdes amb una prosa imatjada, plàstica, acolorida, cosina llunyana de l’avantguardisme, també irònic, de Francesc Trabal (Sabadell, 1899-Santiago de Xile, 1957) i recuperada en el nostre temps en els primers articles de Joan Barril (Barcelona, 1952-2014).

Aquesta nit he trobat a la paret del Cafè de la Rambla una llagosta de rostoll que estava prenent la fresca. Anant pels camps infinites vegades m’he topat aquesta mena de bestioles; fins quan era molt menut, més d’un cop els havia trencat les potes i havia intentat menjar-me-les. Ho feia per imitar Sant Joan Baptista, que, segons diuen els llibres sagrats, es va passar quaranta anys nodrint-se d’aquests insectes. Una llagosta de rostoll en un rostoll és una cosa normalíssima, passa desapercebuda; en canvi, a la paret del Cafè de la Rambla agafa tot un aire d’imprevist. I aleshores aquest animal es fa viu i persistent a la nostra observació. Això passa amb totes les coses i totes les persones que per un atzar sorprenem en un ambient que no és l’habitual ni el que per naturalesa els pertoca. [...] Trobo molts llocs del món avorridíssims, perquè la societat en general està mancada d’imaginació, i les persones responsables no tenen cap mena d’humor. M'he passat un grapat de nits de la meva vida anant al cabaret. Un dia em vaig cansar i vaig dir prou. Al cabaret hi havia sempre les mateixes dones i els mateixos homes. [...] Jo vaig dir «Fins que el cabaret canviï de personal, ho deixarem córrer.» El dia que els presidents de les Acadèmies, que les millors firmes dels ordes religiosos més acreditats, que els acèrrims defensors de la filosofia escolàstica vagin al cabaret i comprin flors i beguin whisky sense fer ganyotes, aleshores podrem tornar al cabaret, podrem fumar al nostre gust i no se'ns marcirà de tristesa la flor que portem al trau. [...] Sense arribar a aquests extrems, de tant en tant tinc la sort de presenciar l'espectacle humà en moments extraoficials. L'altra nit em va passar això amb el boxador Al Brown. Havia anat a veure’l a la cinquena fila del ring. El vaig contemplar vestit de boxador, vaig admirar tota la seva importància i vaig tenir un disgust positiu que Al Brown no perdés, que Gironès no li administrés les costelles amb una eficàcia satisfactòria. Al Brown és una vedet formidable, de les més desconcertants que he vist en el ring. [...] Més tard em vaig deixar caure en un restaurant de la Rambla. Allí hi havia Al Brown amb tota la seva colla, unes vuit persones que seien al voltant d'una taula i que havien menjat i begut sense contemplacions. El mateix personal del ring amb uns altres vestits, un altre ambient tot extraoficial […] La cosa més original d'Al Brown és la corbata. Diríeu que és un tovalló que ha servit per contenir una hemorràgia; un tovalló que s'ha fet famós entre un plet de ganivetades, perquè el blanc de la corbata i les taques de sang són d'un realisme tan cru, que és impossible que hagi sortit d’una fàbrica de corbates. Al Brown parla anglès i espanyol; barreja les dues llengües com si mengés pa amb formatge. El seu espanyol té un gust ultramarí atonyinat, una combinació de guajira i de tango. [...] El boxador té la simpatia d’aquells animals sense una gota de fel, acostumats a viure dintre una gàbia de vidre i que passen les hores somniant, amb un mosquit a la punta de la llengua.