‘Ciutat a cau d’orella’. Vicent Andrés Estellés

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsResulta difícil d’esbrinar quina és, o què és, la ciutat que passa als versos de Vicent Andrés Estellés. A les geografies duu el nom de Tarragona. Però un nom, ni que siga tan robust, impressionant i feliç com el de Tarragona no és suficient per al cas. O més ben dit: precisament, el nom de Tarragona seria menys suficient que cap altre. La vella, la noble Tarraco, com totes les ciutats velles i nobles, ha sabut aguantar el pes -també noble i vell- de molta literatura, mig lírica mig erudita. Qui, que l’haja llegit, no recordarà aquell poema de Josep Carner, Tarragona un dematí de vent, per exemple, i la seua visió de la Catedral “amb una apoteosi vibrant de polsegueres”? La ciutat de Vicent Andrés, sorpresa en un instant imprevist, sembla desconnectada d’aqueixos precedents literaris, fins i tot -diríem- no s’assembla a la ciutat real, a la mateixa Tarragona. [...] El poeta, davant un paisatge pot copiar-lo o pot interpretar-lo. Pot, encara, fer-hi una cosa més subtil: pot transferir-li la seua il·lusió interior. Aleshores, el paisatge, sense deixar de ser paisatge, pren una substància nova, una consistència ja irreal, o real d’una altra qualitat. Al capdavall, un home és poeta en la mesura que sap apropiar-se del món i traduir-lo en paraules duradores. Vicent Andrés Estellés se’n dugué, de Tarragona a València, l’experiència d’una possessió poètica d’aquesta mena. Ciutat a cau d’orella n’ha estat el fruit. La primera part del llibre es titula Ciutat que s’endevina. El poeta ens hi narra l’acompliment d’alguna cosa pressentida, el procés d’un guany victoriós; això és, en el fons, una història d’amor. I en efecte: la ciutat i l’estimada en el punt de la coneixença. En el moment d’evocar-ho, l’escenari -que tant pot ser Tarragona com el Somni o la Memòria-és una dimensió secreta de la passió. [...] Després, en la segona part del llibre, Ciutat que es veu, l’ull del poeta es lliura ja a la contemplació tranquil·la i clara. Es tracta d’unes quantes visitacions -intercanvis de missatges o compliments- d’Andrés Estellés a alguns monuments tarragonins. [...] Però és la tercera part, la que preferesc. El perfil de Tarragona s’ha esvaït definitivament. La ciutat del poeta és, ara, una ciutat a soles, una ciutat qualsevol. [...] Aquests poemes tenen un to exultant, quasi clamorós, conseqüència de la professió de fe en la vida, en la Vida amb majúscula que fa el poeta. [...] Ciutat a cau d’orella ens ofereix, a través de la fina auscultació de Vicent Andrés Estellés, les íntimes fragors del món, d’un món que s’anomena Tarragona o la sang.