De les cúpules als balcons
Per què s’anuncien grans plans i després costa molt veure’n algun efecte tangible sobre la ciutat? Per què hi ha tanta gent inscrita al Registre de Sol·licitants d’Habitatge Assequible i toca només a uns poquíssims afortunats? El Col·legi d’Arquitectes ha presentat l’anàlisi del visat d’edificació del primer semestre del 2025 i hi posa negre sobre blanc: del total de 8.107 habitatges nous visats al COAC, només 1.453 són de protecció oficial, amb una disminució del 18,6% de la superfície visada d’habitatge. A Barcelona ciutat, del total de 833 habitatges nous visats, la meitat (465) són de protecció oficial, distribuïts en dotze projectes. Els últims anys, unes quantes ciutats han posat el focus en l’emergència habitacional, però costa encara capitalitzar l’esforç en matèria d’habitatge. I com que és un procés lent, els responsables acaben tirant la tovallola i s’aferren a projectes estratègics que només amb un render o una maqueta són molt més comunicables.
En part, això es deu al fet que culturalment encara associem els projectes polítics a la monumentalitat (com més grans i més icònics, millor), i en part perquè costa molt políticament capitalitzar l'esforç en matèria d’habitatge; el que ara està en planejament no serà una entrega de claus fins d’aquí a un parell de mandats. Lamentablement, la majoria d’alcaldes (i la majoria dels mitjans) encara prefereixen la lògica de tallar cintes vermelles a un equipament o una plaça, en lloc d’organitzar l’accés a l’habitatge a través d’un pla difícil i necessàriament abstracte.
El primer motiu, doncs, té a veure amb com històricament hem interpretat el que és important a les ciutats. Aquests dies d’estiu, es veuen turistes a totes les esglésies i catedrals de qualsevol ciutat d’Europa, perquè els temples són el llegat visible del que ens han llegat les generacions anteriors. Des de l’Edat Mitjana, moltes famílies han donat terres, art i diners a l’Església: alguns per convicció i uns altres per la por de morir i caure en desgràcia a l’eternitat. Els individus, a l’hora de fer testament o desfer-se d’alguna propietat, llegaven als poders religiosos de la ciutat: d’aquesta manera, les possessions de l’Església al llarg dels segles han esdevingut centrals i s’han promogut grans obres arquitectòniques com catedrals, esglésies, convents i fins i tot hospitals i escoles.
L'escenografia de les ciutats que hem heretat beu d’aquesta tradició i guiem les visites d'estiu seguint les perspectives dels campanars o les cúpules que sobresurten de les teulades. L’Església ha estat, històricament, qui ha centralitzat els mitjans per fer els grans espais col·lectius i no ha escatimat mai recursos materials. Però la ciutat no es fa només amb monuments i, al pas que anem, haurem de fer molts quilòmetres de tren diàriament per visitar-los des de les noves perifèries residencials.
Com que cada dia passegem per unes ciutats que tenen una forma bastant semblant, que segueixen una lògica històrica molt determinada, se’ns fa difícil pensar en noves maneres d’impulsar un patrimoni públic de sòl que pertanyi als ciutadans. Des del final de la dictadura, els municipis han promogut equipaments (biblioteques, teatres, cinemes, comissaries, CAPs…) i han invertit milions d’euros a pavimentar carrers i “monumentalitzar les perifèries”. Tot plegat ha contribuït a democratitzar l’accés als serveis públics i s’han compensat determinades carències històriques en barris poc afluents. Però, en plena emergència habitacional, continua costant trobar grans conjunts edificats que puguem identificar com a recurs públic per garantir una cosa tan bàsica com el dret a l'habitatge.
Als Països Baixos, França o Àustria, les ciutats intervenen en el mercat del sòl per evitar l’especulació i garantir l’interès públic sobre el lucre privat des de fa més de cent anys. Es compren sectors a prop de la ciutat o naus obsoletes per evitar que el valor del sòl es dispari i per controlar el preu de l’accés als pisos que s’hi acaben edificant. En tots aquests llocs, hi ha un cercle virtuós pel qual es compren els solars a preus baixos i es qualifiquen amb els instruments urbanístics que es consensuen amb el veïnat: perquè és patrimoni públic, la ciutadania intervé activament en la presa de decisions sobre les alçades, la densitat o si cal fer un barri més verd, més residencial o amb un espai públic singular. Un cop consensuats els projectes, s’edifiquen en dret de superfície per mantenir per sempre la propietat pública.
Així es va construint un patrimoni públic que no és monumental i que no és visitable als circuits turístics, però que és indispensable per als residents actuals i per als futurs. Si després de visitar la catedral de torn teniu ganes de perdre-us per la ciutat, penseu en els patis plantats, els balcons i els terrats que podríem promoure plegats a les nostres ciutats per contribuir al dret a l’habitatge.