29/4: En política no hi ha pactes contra natura

O potser els únics pactes naturals són els que considerem antinaturals. Només té sentit pactar amb l’adversari, amb el que està del tot a l’altra banda. És la manera de dir: som diferents, un el contrari de l’altre, però les circumstàncies fan que conjunturalment ens hàgim d’entendre. En la política espanyola, els pactes menys naturals són els que més ho semblarien. Com poden pactar el PP amb Ciutadans o el PSOE amb Podem si estan competint, en tots dos casos, per ocupar exactament el mateix espai, si es disputen els mateixos electors? El futur de Ciutadans o de Podem passa per l’afebliment del PP i el PSOE, respectivament. I la supervivència del PP i el PSOE passa per desinflar Ciutadans i Podem. S’assemblen massa, són massa fàcils de confondre per poder pactar. Sembla natural i és antinatural. Es fan nosa. El pacte natural i que sembla antinatural és entre el PP o Ciutadans i el PSOE o Podem. Pactes de contraris, que no es confonen, que no es disputen els mateixos electors. La pregunta és per què a Espanya no és possible aquesta mena de pacte. Diria que per una raresa hispànica: la persistència del mite guerracivilista de les dues Espanyes. Una vella guerra mal tancada, mai cicatritzada.