En defensa de l’autonomia (1934)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsEn la discussió del projecte de llei del govern sobre el règim provisional de Catalunya, a les Corts de la República ha tornat a intervenir el nostre il·lustre amic Francesc Cambó [lider del partit Lliga Catalana]. I hi ha intervingut amb la mateixa precisió i amb el mateix patriotisme de sempre, desfent els jocs de paraules i els malabarismes dialèctics del senyor Goicoechea [líder del partit monàrquic Renovación Española]. En aquesta hora crítica per a l’Autonomia i per a la República, els elements monàrquics coincideixen amb les esquerres coalitzades en llurs atacs a la Lliga Catalana i als seus homes. Davant d’aquesta coincidència, la veu serena de Cambó, autèntica representació del catalanisme, en nom dels factors permanents de la societat catalana, ressona un dia i un altre dia, amb patriòtica insistència, a les Corts de la República, per defensar les essències de les nostres institucions autonòmiques. L’esforç intel·ligent i abnegat que fan ara els homes de la Lliga és el servei més eminent que podrien prestar avui a la causa de les llibertats de la nostra terra. És també el servei més eminent que podrien prestar a la República i a Espanya. Perquè no hi haurà possibilitat d’un desenvolupament normal de les institucions republicanes si el problema de Catalunya ha de continuar pertorbant la vida pública d’Espanya i hem de retrotraure l’estat de la qüestió als començaments del segle, com voldria el senyor Goicoechea. El lliure joc de la política espanyola demana que es pugui conjugar la llibertat de Catalunya amb la grandesa d’Espanya. El lema contingut en el testament polític de Prat de la Riba, per Catalunya i per l’Espanya gran, que tan oportunament recordava el senyor Cambó, és un resum de qualsevol política peninsular que aspiri a tenir una fecunditat creadora. El senyor Gil Robles [líder de la CEDA, agrupació dretana], que reconeixia, sense eufemismes i sense regateig, la personalitat històrica de Catalunya i el seu dret a l’autonomia, incorria en el seu discurs en la mateixa contradicció del projecte del govern: la inadequació entre les premisses i les conseqüències, entre les afirmacions teòriques i les deduccions pràctiques. Si Catalunya és una personalitat històrica, amb les característiques pròpies que han de tenir un òrgan d’expressió, i aquesta personalitat i aquestes característiques tenen ja avui un reconeixement inicial, que és l’Estatut, dintre del qual existeix, a més a més, la possibilitat legal de fer-hi totes aquelles rectificacions que la realitat permeti i l’experiència aconselli, ¿quina necessitat hi ha de suspendre’n la vigència, sigui en la forma que sigui, per a tornar a plantejar el problema, en tota la seva integritat, des dels seus inicis? […]