Deixem-nos de fal·làcies
Salvador Alsius fa molts anys que ens acompanya a les nostres vides. Va ser la cara i la veu dels Telenotícies de les beceroles. La memòria, reduccionista, ens l’ha catalogat com l’home -foteta- que parlava dels sants a les notícies. Però era molt més que això. ¿Algú recorda el dia que, a mig TN, mirant a càmera, va estripar el xec que li havia fet arribar una empresa agraïda per una informació que Televisió de Catalunya havia donat dies enrere? Un sol gest diu moltes coses d’una persona. Insubornable, incorruptible, íntegre. I, a més a més, juganer. És un gran apassionat de l’Scrabble i sap que, per guanyar, cal tenir vocabulari, estratègia i sort. Li agrada jugar amb les paraules. S’ho passa bé i, ara, ens en fa gaudir a nosaltres. Des de ja fa molts mesos, @salvadoralsius ha trobat una singular utilitat a Twitter. Els seus prop de 10.000 seguidors esperem els #alsigrames, els quatre versos satírics amb els quals, tot sovint, mossega l’actualitat. En els últims dies ha rebut la monarquia, començant pel rei Felip: “Deixem-nos de fal·làcies / i cadascú al seu paper, / ell hi posa el «moltes gràcies», / nosaltres el «passi-ho bé»”. També ha rebut el rei Joan Carles. “Una fórmula espanyola / que es podria patentar: / l’aforament de titola / perquè no et diguin «papà»”. I, esclar, la infanta Cristina també ha tingut unes rimes oportunes i punyents. “Amb qui ho vulgui, em jugo un peix / que Cristina de Borbó / ni de conya no compleix / un sol dia a la presó”. Poques paraules, sentit de l’humor i directe a la mandíbula. Ja fa vint-i-quatre hores que espero l’ alsigrama sobre Josep Oliu, el president del Banc Sabadell, que demana “a veure si entre tots podem fer una mena de Podem de dretes, perquè, cony, el Podem que tenim ens espanta una mica”. Ja friso. Ja trigues.
Geopolítica de l’aigua amb gas
Si mai fóssim independents, Catalunya seria un viver de terroristes i un catau per al crim organitzat. El discurs de la por del ministre Fernández Díaz podria tenir, a l’instant, una rèplica fàcil. I és que Espanya, per si sola, no ho és? Amb totes les lleis de profilaxi internacional que esmenta el ministre i que preserven Espanya de qualsevol mal, ¿el Mediterrani no és ja “la Costa Nostra” per on s’introdueix bona part de la droga d’Europa? ¿El jihadisme no campa per on li sembla tant a Madrid com a Barcelona? ¿La màfia russa no va prenent posicions a la graella de sortida en la cursa del podrimener organitzat? No podem dir “xoriços vingueren que de casa ens tragueren” perquè el nivell de delinqüència i corrupció autòctona supera tot el que pugui arribar al paradís del no hi ha un pam de net.
En el mercat global, hi haurà de tot a tot arreu. I en una Catalunya independent, també. Des de fa poques setmanes, a TV3 han aparegut dos anuncis molt ben produïts de Perrier i de San Pellegrino. Aquí, des que el doctor Furest va començar a embotellar l’aigua mineral carbònica de Caldes de Malavella, el Vichy Catalán dominava el mercat de l’aigua amb gas. Durant més d’un segle ha estat així de forma aclaparadora. Demanàvem Vichy com qui demana Tiritas, Cello, Kleenex, Rimmel o un Tampax. L’èxit d’un producte pioner en el seu camp converteix en nom comú el que és un nom propi, fins a arribar a confondre una cosa amb l’altra. Ara, després de molts anys sense voler exportar, Nestlé ens distribueix Perrier, l’aigua amb gas més coneguda al món, i la italiana San Pellegrino, la més venuda al seu país. Les fronteres s’han esborrat, les pàtries comercials ja són història i tothom ven, compra, roba i extorqueix allà on pot. El 2014 els eructes de ministre ja no fan por. Diríem que han perdut gas.