14 de desembre: 'En Joan Barril era un molt bon escriptor'

Especial. Amb una manera de fer molt pròpia, amb voluntat d’estil, capaç de fer unes frases molt seves, a la vegada poètiques i aforístiques, entre surrealistes i precises. També amb la capacitat de bastir unes històries simbòliques amb les quals volia parlar (i parlava) de coses importants, de fons. Sempre amb la força de la vida (i la por de la mort) com a fil conductor. Com que feia moltes coses i tenia èxit, tenia també la sensació que aquesta ambició com a escriptor no se li acabava de reconèixer. I per a ell era una cosa central en la seva vida. Però en aquesta lliga, ser prolífic i tenir èxit no cotitzen gaire a l’hora dels reconeixements, ni que estigui acompanyat per la capacitat, l’enginy, l’ambició i la lucidesa. Ara, en el moment de la seva mort, em sembla especialment oportú recordar-ho. Perquè tenim el fotut costum de no reconèixer certes coses, entre tots, fins l’endemà de la mort de les persones. I sobretot perquè tinc la sensació -més aviat la certesa- que li hauria agradat ser recordat així. Dient, entre moltes altres coses, que era un molt bon escriptor. (Tot i que en el fons, el que més volia en Joan Barril no era ser recordat així o aixà. El que més volia era viure.)