'Do you speak catalan?'

Això dels aranzels, vist des de fora, sembla una bona idea per als de dins, però en l’economia, com en la guerra, com en el joc del Risk, sempre hi ha variables (por, traïdoria, sort, dissort, casualitat...) que no es podien preveure. Que els productes vinguts de lluny es gravin per tal que els ciutadans consumeixin els propis sembla una bona idea. Ho sembla, sobretot, si es tracta d’alimentació. Penses —mirant-te casa teva— que si les avellanes provinents de Turquia fossin més cares, hom compraria les pròpies; que són “pròpies” no des de sempre, esclar. Hi ha, però, milers de variables. Els viticultors de La Rioja (on s’hi fan grans vins, molt estimats pels autòctons) van fer, fa poc, una trobada amb gent d’aquí que divulga aquesta cultura, per mirar de mantenir l’hegemonia, enfront d’altres DO, com Ribera del Duero o Toro, en llocs com Catalunya. Quan, amb gran cordialitat, em preguntaven de quins vins gaudia, i jo, amb la mateixa cordialitat, els parlava dels nostres, se sorprenien del tot sincerament. Vull dir, amb això, que el que és “propi”, parlant d’aliments, potser és molt espinós de definir i cal anar sempre al màxim quilòmetre zero. L'única manera és no deixar perdre les tradicions (que sempre van lligades a la gastronomia). S’estima el que es coneix. L’oportunitat és nostra. Ara cal que els nostres productes, com el vi, que se’n van a Amèrica, siguin gaudits per nosaltres.

Hi ha una contrapartida aranzelària, però, que no tenim en compte. Passejo per Barcelona i només veig rètols en anglès. “Best pizza in town”, posa en aquest bar, una copiada absurda i ridícula (a part de falsa), com si fóssim a Nova York. “Best cocktails in town”, hi diu al de més enllà. “Poke 4 U” llegeixo en aquest altre. Els aranzels que jo imposaria és demostrar que sobre aquestes pedres, algunes del segle XII, també s’hi parla una llengua i s’hi fa una cuina que ja existien al segle XII. I si a un guiri no li importa, no ens importa.