23 d’octubre: Les memòries de tots

LA MEMÒRIA de la guerra encara provoca una terrible crispació. Obliga a enfrontar-s’hi de cara, d’una manera neta, generosa i matisada. Un relat simplista i contaminat per la política present complica la plena assumpció del passat per part de tothom. Perquè un relat simple, com el que va construir el franquisme des del poder, deixa memòries personals i col·lectives al marge. En un relat dual, ¿on posem la mort de Josep Maria Planes, republicà i catalanista, a mans de la FAI? ¿L’hem d’enterrar sota una làpida de “ Caídos por Dios y por España ”? ¿On posem l’Andreu Nin? ¿Sota una làpida d’assassinats pel feixisme? ¿Què en fem dels morts (figura que de la mateixa banda!) del maig del 37? ¿Obviem o assumim la persecució religiosa del 36? ¿Ens conformem tenint les víctimes del terror franquista enterrades a les cunetes? ¿Jutgem les actituds que la gent va prendre l’any 36 o 39 sota la pressió de les pistoles com si estiguessin fent un debat a l’acadèmia? Ni neutralitat ni equidistància, però comprensió humana per les memòries diverses. O trobem un lloc on posar les memòries de tots o mantenim les ferides eternament obertes. Ens anirem passant el dolor (que té profit polític) com una patata calenta que va de mà en mà i mai no es refreda.