Dones i nenes, però no homes i nens?

En una peça del Telenotícies de TV3 ens reporten l’actuació de la cantant Ana Belén als Jardins de Terramar. La veu en off de la periodista ens explica que, al nou disc, la intèrpret “ha volgut fer un crit per les dones i nenes que estan patint la guerra a Gaza amb una de les seves noves cançons”. I tot seguit la veiem a ella, a dalt de l’escenari, parlant-ne. La frase que sentim i que s’hi refereix diu: “Estan malaltes, afamades, esgotades...”

Entenc i comparteixo que, per exemple, es parli específicament de “les dones” de països com l’Iran, perquè, per bé que hi ha restriccions i falta de llibertat per als homes, les dones pateixen prohibicions molt superiors. Han d’anar tapades de cap a peus, no poden sortir soles, no poden estudiar, etcètera. Però per quina raó s’ha de parlar específicament de les dones de Gaza? Que no “pateixen la guerra” els homes i els nens? Les dones i les nenes de Gaza –i no parem de parlar-ne, aquests dies– estan “malaltes, afamades i esgotades”. És cert. Però no estan més malaltes, afamades i esgotades que els homes i els nens.

Sé que no hi ha cap mala intenció en la frase, ans al contrari, però ignorar, no destacar que ells també pateixen igual, em sembla una banalitat involuntària i lleugera. Parlar, en un context de guerra (on homes i dones pateixen per igual, en diferents llocs, en diferents fronts), només de dones i nenes, no ho entenc, ni em sembla útil de cara a la igualtat. Que potser no cauen esvaïts o morts a les cues tètriques per trobar menjar, els homes? Que potser la fam i la misèria distingeix entre bebès de sexe femení i bebès de sexe masculí? Que potser les bombes que cauen als hospitals no maten homes i nens?