Duran-Homs: autòpsia d’una ruptura
Dimarts a la nit a 8 al dia vam veure el cara a cara entre Josep Antoni Duran i Lleida i Francesc Homs. Un exercici que beneficiava el líder d’Unió. Que Homs acceptés el duel atorgava a Unió a nivell simbòlic una igualtat i influència política entre els dos partits que, vistos els resultats del 27-S i les enquestes del 20-D, potser no tenen. Va ser bona idea arrencar amb un vídeo que recollia les tensions i enganxades entre els dos polítics. Una manera d’escalfar l’ambient i incrementar el morbo d’enfrontar els exsocis de coalició. Llàstima que Josep Cuní refredés el clima amb un monòleg introductori de tres minuts i quaranta-dos segons que es va fer etern. Després, en canvi, va mantenir un adequat paper discret i puntual.
La primera part va ser freda i poc útil per a l’espectador: van perdre el temps fent l’autòpsia de la ruptura entre Convergència i Unió. Hi va haver alguns instants còmics: “Toqui de peus a terra! Toqui de peus a terra! Bé... ara està assegut a la cadira i els peus no l’hi deuen arribar”, li deia Duran a Homs. I l’altre contestava: “Sí, sí, sí que arribo a terra!” El realitzador va ser ràpid i va punxar el pla que demostrava que, efectivament, a Homs no li penjaven els peus de la cadira. De fet, el realitzador va estar molt ocupat tot el programa. En els cara a cara de 8 al dia parteixen la pantalla en dos per mostrar bé cadascun dels candidats (un encert estètic fer-ho amb una línia lleugerament esbiaixada). Duran i Homs tenien, cadascun, un plasma darrere on s’hi projectaven imatges al·lusives al procés sobiranista. En dividir la pantalla, la imatge dels plasmes del darrere es duplicava. Però el realitzador, meticulós i perfeccionista, es va passar tot el programa intentant encaixar la imatge dels dos plasmes com si fossin un trencaclosques. En directe anaves notant els lleus moviments de càmera perquè el mig plasma de Duran i el mig plasma d’Homs encaixessin formant una sola imatge. Quan ajustava la foto dels plasmes, els polítics li quedaven descompensats d’alçada i ho havia de tornar a rectificar. Quan equilibrava els polítics, els plasmes se li desquadraven. Una manera subliminar de distreure l’audiència més observadora i perspicaç.
De mica en mica el cara a cara es va anar escalfant (sempre amb to correcte) i es va anar fent més trepidant. Però per al votant és un gènere poc clarificador. No es parla de les persones ni hi ha propostes definides. El discurs s’allunya de la gent. Això sí, com a espectacle dialèctic i televisiu va ser entretingut.