Les emocions del totalitarisme

A l’abordar les invencions del segle XX del totalitarisme, el genocidi i les atrocitats massives, i les armes nuclears, grans pensadors polítics i socials han mirat de definir aquests fenòmens i descriure’n els mecanismes. Robert Jay Lifton, psiquiatre i psicoanalista que va morir la setmana passada als 99 anys, tenia un altre objectiu. Va intentar entendre què pensaven i experimentaven les persones dels dos costats de les grans tragèdies, tant les víctimes com els perpetradors. Ell entenia el totalitarisme no només com un sistema de dominació, sinó també com una font de consol. Va escriure sobre soldats i altres persones que van cometre atrocitats no com a monstres bidimensionals, sinó com a persones mogudes per les emocions, emocions per les quals es podia tenir empatia. Un recull d’articles coeditat per Lifton sobre les conseqüències del comunisme de l’Europa de l’Est podria ser el primer estudi que defineix els efectes del totalitarisme com a trauma, i em va ensenyar que es poden descriure i estudiar fenòmens que són gairebé incomprensibles per a les persones que els han viscut.

Lifton va passar uns 75 anys fent exactament això. Els conceptes que va introduir en les aproximadament dues dotzenes de llibres que va escriure o editar, i que va ampliar al llarg dels dos dies que vaig passar entrevistant-lo, l’any 2023, han donat forma a gran part de la meva comprensió de les coses sobre les quals escric i penso: l’autocràcia, els crims de guerra, el trauma i fins i tot la meva pròpia família.

El 1954, quan tenia 28 anys, Lifton vivia a Hong Kong després d’haver treballat dos anys com a psiquiatre de les forces aèries. En lloc de tornar a Nova York per fer la seva residència, que havia endarrerit a causa del servei militar, va començar a entrevistar persones internades per la Xina. No sabia on el portaria, aquesta tasca, ni sabia com la podria finançar.

"Vaig tornar després d’una llarga caminada per Hong Kong –em va explicar–, i vaig dir: «Mira, no ens podem quedar i punt. No veig manera de poder-ho fer»". L’endemà, però, va decidir buscar una beca per a la recerca que li permetés quedar-se. Al seu costat hi havia la seva dona, B.J. Lifton. Ella publicaria llibres infantils i es convertiria en una destacada defensora de l’adopció oberta (ella mateixa era adoptada), però allò eren els anys cinquanta, de manera que també va ajudar el seu marit a mecanografiar les sol·licituds de la beca.

El llibre resultant, publicat el 1961, examinava el que Lifton anomenava totalisme: una visió del món formada i alhora delimitada per una sola ideologia. A diferència de teòrics polítics com Hannah Arendt i Zbigniew Brzezinski, que estudiaven el totalitarisme com a forma de govern, Lifton es fixava en les persones i la manera com poden crear o trobar el totalisme a tot arreu: en un país, sí, però també en una comunitat o una institució, com ara una organització religiosa, una escola o una cèl·lula terrorista.

Sigui quina sigui l’escala, el totalisme ofereix “fixesa, definició i absolut”, va dir Lifton, qualitats que els humans busquen, a vegades desesperadament. En moments d’alteració, ja sigui física o psíquica, som particularment vulnerables a la crida del totalisme, que ens garanteix no només una teoria irrefutable de tot, sinó també alguna cosa a fer. El totalisme, va observar, és mobilitzador: impulsa els participants a actuar en nom de la seva ideologia. Dècades més tard, Lifton va veure el trumpisme com un moviment totalista que prometia situar els seus seguidors en un univers de mentides segur, tancat.

Un altre dels conceptes clau de Lifton, la normalitat maligna, és l’equivalent psicològic d’una idea per la qual Arendt és recordada (i mal recordada): “la banalitat del mal”. Quan Arendt va encunyar l’expressió el 1963 en l’escrit sobre el judici del funcionari nazi Adolf Eichmann, va ser acusada, en general, de minimitzar les atrocitats nazis. No era així ni de bon tros, esclar. Ella argumentava contra la idea que un autor de la solució final fos un monstre fora del comú: era, al contrari, un home ordinari i insignificant. Arendt estava horroritzada que Eichmann, lluny de ser un ideòleg fervent i un antisemita fanàtic, fos un home que, senzillament, no es molestava a pensar ni a qüestionar res del que li deien.

Lifton va descriure un mecanisme psicològic clau, el que va anomenar "el clixé que interromp el pensament". És l’interruptor que silencia qualsevol idea que pugui contradir la ideologia totalista. En el trumpisme, creia Lifton, la Gran Mentida –la ficció que Trump va guanyar les eleccions del 2020– complia aquesta funció. Al seu llibre del 1986, The Nazi Doctors: Medical Killing and the Psychology of Genocide [“Els metges nazis: assassinats mèdics i la psicologia del genocidi”], es va proposar entendre el mecanisme a través del qual persones formades per curar podien convertir-se en assassins. La seva conclusió va ser que ho feien “desdoblant-se”, dividint el jo en dues meitats funcionals independents. El “jo d’Auschwitz” del metge nazi justificava l’assassinat i, per tant, li permetia sobreviure en l’entorn del camp de concentració; el jo anterior del metge li permetia continuar considerant-se una bona persona. Pel que fa a la consciència del metge, es va desplaçar al jo d’Auschwitz, cosa que permetia a aquella persona no sentir-se en conflicte.

Lifton va escriure que, molt probablement, el desdoblament era el que es posava en joc en qualsevol organització criminal, com ara la màfia, on un membre es pot veure a si mateix com una bona persona perquè és lleial i disciplinat i un bon pare de família, mentre que el seu “jo assassí” li garanteix la supervivència. Només quatre dècades després del final de la Segona Guerra Mundial, el projecte de comprendre la psicologia dels criminals nazis era prou desconegut per ser alarmant. També ho era el fet que el dugués a terme un jueu, tot i que professava una aversió extrema envers tota religió organitzada.

El desdoblament m’ha ajudat a entendre alguna cosa sobre les persones que duen a terme el genocidi a la Franja de Gaza. El “dolor furibund” m’ha ajudat a entendre els que el defensen. Lifton va utilitzar aquest terme quan va investigar sobre la massacre de My Lai del 1968 al Vietnam del Sud, on, en el transcurs d’un matí, els soldats nord-americans van matar fins a 500 civils desarmats d’un poblet. Poc abans, un sergent molt estimat de la unitat americana havia mort en una trampa explosiva. El comandant de la companyia, va descobrir Lifton, havia dit als soldats: “En aquesta zona no hi ha civils innocents”. El dolor furibund, combinat amb la política militar, va propiciar la matança indiscriminada que va venir a continuació.

Aquesta combinació de política i emoció, o política i ideologia, és el que Lifton va anomenar una “situació engendradora d’atrocitats”. Quan penso en la meva família d’Israel, que inclou un cosí jove que ha actuat com a comandant d’una unitat a Gaza, i la seva mare, que m’ha assegurat que és un bon noi que ha arriscat la vida pels seus soldats, penso en el desdoblament i el dolor furibund i en situacions engendradores d’atrocitats. M’ajuda a entendre i alhora m’esfereeix.

Malgrat el nostre gran anhel de fixesa i absoluts, que ens fa vulnerables a l’atractiu del totalisme, també som capaços de reinventar-nos, com a persones i com a comunitats. En el seu llibre del 2017, The Climate Swerve [“El viratge climàtic”], Lifton va observar l’aparició del que va anomenar una mentalitat d’espècie, un moviment envers la solidaritat que podria salvar la humanitat. En el llibre següent, Surviving Our Catastrophes [“Sobreviure a les nostres catàstrofes”], publicat quan tenia 97 anys, va vincular l’amenaça nuclear, la del canvi climàtic i la de la covid-19. Ell creia que podríem i aconseguiríem superar la catàstrofe pensant i actuant com una espècie. Temo que, per una vegada, s’equivocava. Espero que, com sempre, tingués raó.

Copyright The New York Times