EUA: rebel·lió reaccionària antifederal
Les democràcies liberals es juguen bona part del seu futur als EUA. També les europees. De moment, el segle XXI és un mal segle per a les democràcies. En comparació amb el final dels anys 90, avui hi ha menys democràcies al món i encara algunes han sofert un notable retrocés dels seus estats de dret: Turquia, Polònia, Eslovàquia, Hongria... i Espanya. Sembla que Trump i el seu govern volen donar la raó a la coneguda tesi de Levitsky i Ziblatt (2018) que diu que les democràcies actuals no moren per cops d’estat externs, sinó per l’esllavissament d’institucions i ciutadans cap a l’autoritarisme.
De sobte, dues obres han cobrat nova vida: Vida i destí de Vassili Grossman (1960, publicada el 1988), una crítica a l’estalinisme, i L’origen dels totalitarismes de Hannah Arendt (1951), la millor obra amb diferència d’aquesta autora. Hi diu: “Ja no podem permetre’ns recollir del passat allò que era bo i simplement denominar-ho la nostra herència, rebutjar allò dolent i considerar-ho només un pes mort que el temps enterrarà en l’oblit”.
No coneixem encara totes les conseqüències que tindrà la segona presidència Trump, però ja sembla clar que no es tracta d’un episodi efímer o anecdòtic. En política interna s’està produint l’erosió de tres elements essencials de la democràcia americana: els drets i llibertats ciutadans, la separació de poders i el federalisme.
Assistim a l’erosió de drets i llibertats, amb detencions i deportacions massives d’immigrants i violència als carrers, mentre el govern central (federal) organitza desfilades militars i manté pràctiques amenaçadores contra mitjans de comunicació i universitats. Washington s’acosta a les pràctiques d’estats autoritaris.
També veiem la intervenció de la Guàrdia Nacional californiana, un exèrcit que en principi està sota l’autoritat del governador de l’estat. Això suposa una ingerència en el pacte federal que donà origen a l’existència dels Estats Units a finals del segle XVIII.
De fet, des de la fundació del “govern representatiu” americà (1787) hi ha hagut tensions entre dues maneres d’entendre el federalisme. Ja fou així entre el Partit Federal d'A. Hamilton, més centralitzador, i el Partit Republicà-Democràtic de T. Jefferson, més favorable als drets dels estats (amb J. Madison en una posició intermèdia, més decantada cap a les posicions de Jefferson). En els Federalist Papers sovint es reflecteix un recel “defensiu” respecte del poder d’un govern federal que pogués qüestionar els drets dels ciutadans i dels estats de la Unió. Una actitud defensiva que complementa la importància que els founding fathers donaven a la separació efectiva de poders, especialment la d’un poder judicial independent i imparcial, i una àmplia llibertat de premsa i d’expressió. El federalisme nord-americà representà una dimensió territorial de la separació liberal de poders. “Que el poder controli el poder” (Montesquieu) i “que l’interès controli l’interès” (Madison).
Als Estats Units, si falla el federalisme falla la democràcia liberal. I si aquesta falla, les conseqüències no s’aturaran en aquell continent i l’ona expansiva arribarà a Europa. El moment actual suposa una prova d’estrès important per a unes institucions que han sobreviscut 250 anys, perquè els tribunals i el federalisme són dues peces clau del sistema institucional (totes dues molt malmeses en la democràcia espanyola –tribunals prevaricadors i lawfare; absència de cultura federal; a més de policies patriòtiques, clavegueres de l’Estat, espionatges a polítics i corrupció generalitzada).
Trump pretén arribar a situar-se per sobre de la Constitució. Va fent proves sobre els seus límits. I no està sol. Compta amb una sòlida base de suport “popular”. De fet, fa el que li demana la majoria dels votants americans. El problema és que si aconsegueix els seus objectius significarà la mort pràctica de la democràcia americana. És la “rebel·lia reaccionària” del ressentiment antielitista i antiburocràtic. Una rebel·lia dels sectors menys afavorits en contra de l’establishment (el Partit Demòcrata als Estats Units; la socialdemocràcia i el centredreta a Europa).
L’intent d’assalt del Congrés americà (gener del 2021) va ser un moment distòpic. En poden arribar més. De moment només el governador de Califòrnia, Gavin Newsom, s’ha erigit en una alternativa des de l’oposició demòcrata. La resta del partit sembla desapareguda. Les eleccions de mig mandat (2026) seran un indicador d’on som. Però encara són lluny i seguiran passant coses.
A la pràctica no està garantit que el poder judicial actuï sempre amb els criteris liberals de la separació de poders (els tribunals d’Espanya i de Polònia són exemples de pràctiques il·liberals). Ni tampoc ho està el blindatge del pacte federal enfront de la centralització autoritària.
Les democràcies liberals sempre s’estan construint. Són un viatge que mai arriba a Ítaca. I els vaixells es poden enfonsar en les travessies. Recordem que en la Grècia clàssica un dels dos principals perills a evitar era el despotisme (a més de l’anarquia). Sembla que no ens hem mogut gaire.