Extremadura, la mediocritat
A Extremadura s'han recollit els resultats d'una campanya mediocre protagonitzada per candidatures mediocres amb programes encara més mediocres (per no dir sense programes de cap tipus: Extremadura era a penes una excusa; es tractava només de fer-la servir com a termòmetre del que pugui passar a Madrid). Fins i tot la participació en va ser, de mediocre. Amb tanta mediocritat, el que ha sortit era previsible: una garrotada per als dos partits grans del sistema polític espanyol en favor d'una extrema dreta, de la qual el PP depèn, una vegada més, per governar aquesta comunitat. També Podem n'ha tret rèdit i ha experimentat una certa pujada, tot i que irrellevant.
La perspectiva que el PSOE actuï com a alternativa als pactes PP-Vox (oferint-se com a soci, estable o puntual, del PP) està descartada de fa temps. Primer, perquè el PP ja ha rebutjat aquesta mateixa alternativa repetides vegades en altres comunitats, com les Balears o el País Valencià. El PP té un soci preferent, que és Vox, i s'hi aboca i el cuida, entre d'altres, perquè és un soci perillós i inestable, del qual és necessari estar pendent constantment. Però, sobretot, perquè el PP no té la possibilitat de jugar a la geometria variable. Els blocs i el frontisme s'han consolidat a la política espanyola –impulsats, molt principalment, per la dreta i el seu entorn judicial i mediàtic—, i les forces del bipartidisme s'han vist forçades (o s'hi han forçat elles mateixes) a acceptar els seus interlocutors naturals: el PSOE, amb les esquerres, els catalans, els bascos i tot el mapa de la diversitat que el mateix PSOE havia negat o negligit tantes vegades en altres moments. El PP, amb l'extrema dreta (de la qual, al cap i a la fi, en bona mesura es va formar). Hi ha, ara sí, una línia vermella entre aquests dos espais, i creuar-la significa perdre el suport dels socis habituals. És a dir, si el PP provàs d'entendre's amb els socialistes ho pagaria perdent els vots de Vox. De fet, això ja va passar a mitjans de 2024, tot just un any després de les autonòmiques i municipals que van dur els acords de PP i Vox a comunitats i ajuntaments (i de les generals, que van tornar a dur un govern de Pedro Sánchez, precisament per la incapacitat del PP de sumar més suports que no siguin els de Vox). L'entesa no es va tornar a formalitzar fins al passat mes de maig, quan l'infumable Mazón va aconseguir aprovar els pressupostos valencians (els del pla de reconstrucció de la dana, amb 29.000 milions d'euros damunt la taula) amb els vots de Vox.
El PP afronta les eleccions a les autonomies com un intent de donar vigor al flàccid lideratge de Feijóo i el seu atribolat camí cap a la Moncloa. A Extremadura, després d'anunciar que havien d'arrasar, han quedat igualment en minoria i només han pogut celebrar una garrotada (també anunciada) per al PSOE. Per arribar a resultats tan poc interessants podrien almenys estalviar-nos la cridòria i els insults per a l'any que hem de començar. Sobretot els que ofenen la intel·ligència dels ciutadans.