5/1: Què seria de Podemos sense ‘la casta’?

Vull dir que molt sovint l’èxit s’obté gràcies a una troballa de llenguatge, a una brillant i oportuna aportació lèxica. Una part del triomf mediàtic (encara no sabem si també polític) de Podemos ve de la troballa de la paraula casta. Trobar el nom del dolent de la pel·lícula és important. Ho és en narrativa: per a la sèrie de James Bond va ser clau anomenar Doctor No a l’encarnació del Mal. Ho és també en política. El franquisme va buscar noms barrocs i terribles per a les forces del Mal: les hordas rojas o la confabulación judeo-masónica. En altres àmbits ideològics, en una època va funcionar allò de la Trilateral, suggestivament conspiratiu. A mi m’agradava la fórmula els poderosos, però era potser massa evangèlica. Parlar de la classe dominant o l’oligarquia sona a vocabulari antic. Va fer mitja fortuna les elits extractives, però potser era molt sofisticat. La casta és perfecte: a la vegada castís i revolucionari, Galdós i Bakunin (Azaña ho va fer servir, però en un altre sentit), molt espanyolament nostrat i emprenyat. Sempre es tracta de trobar un nom per als dolents. Casta és un bon nom. Com tots, té problemes de definició. O no tant. Potser la definició és fàcil: la casta (com el Mal) són els altres.