Aviat farà dos anys l'ARA va néixer amb una portada titulada El país que ve, amb la imatge del nonagenari doctor Moisès Broggi i la primera nena nascuda a Catalunya aquell 2010, la Graciela, filla d'immigrants. Simbolitzaven llavors, i encara més ara, la clau del futur: saviesa i cohesió social. En el procés cap a l'estat propi, caldran moltes mans, l'experiència dels grans i la il·lusió dels joves. La unitat civil -i també política, fins allà on sigui possible-, la suma de voluntats i esforços, serà l'eina més eficient contra la por amb què l'Estat impregnarà la societat catalana per despullar-la de raons. Ahir mateix en vam tenir una mostra amb l'amenaça d'aïllament econòmic llançada per la secretària general del PP i presidenta de Castella-la Manxa, María Dolores de Cospedal. Divendres la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría ja havia brandat la Constitució com a garant de la unitat d'Espanya. Són els primers acords d'una simfonia tràgica que no pararà de sonar.
Davant d'aquesta banda sonora que tendirà a ser eixordadora, hem de posar al servei del debat públic tots els mitjans perquè els experts en cada àmbit aportin informació i diagnòstics realistes sobre l'escenari que ara s'obre, sobre com hem de construir el nou estat català dins d'Europa. Només així, amb raons, vencerem el discurs de la por i convencerem.
L'ARA va començar a fer-ho en els quatre diaris especials al voltant de la Diada, un 11-S d'èxit per la seva unanimitat i civisme. Un èxit, però, en el qual no ens podem permetre el luxe de recrear-nos. Toca tre- ballar, i molt. Toca argumentar, i molt. I en aquest camí, cal mirar també enfora: per explicar-nos, per entendre com ens veuen, per aprendre. Ens hem de fer escoltar a Europa i al món amb veu pròpia, un terreny on portem retard: no podem ser l'objecte del relat que fan de nosaltres, n'hem de ser el subjecte. Avui al diari plantegem aquesta necessitat i donem pistes de com corregir els dèficits.