Ser-hi o no ser-hi

Els artistes que han cancel·lat la seva actuació al Sónar en solidaritat amb el poble palestí tornen a posar sobre la taula què podem fer amb les nostres conviccions en un món on, si no ets radicalment outsider, dels de veritat, no els de boca, estàs atrapat en una xarxa d’interessos econòmics que indirectament acaben afavorint especulacions i/o negocis legalment menyspreables. Per això, per més que un festival reivindiqui la seva independència de gestió i de direcció artística després d’haver acceptat els diners d’un fons d’inversió per “salvar-lo”(el moviment financer es justifica per la necessitat de mantenir el festival després de les aturades per la covid), és evident que la independència és molt més relativa que la necessitat que t’entrin diners. Això és així objectivament, sense cap tipus de judici moral. I així funcionen tantíssimes coses, molt més enllà d’un festival. Perquè l’alternativa és tancar. O el decreixement, que ni es planteja. Per això vivim entre contradiccions i justificacions. Fent esforços més grans o més petits per mantenir una certa coherència entre el pensament i l’acció. També és veritat que hi ha qui aposta per la màxima coherència dins les seves possibilitats i qui, decididament, llença l’ètica que reivindica en el moment que li parla la seva butxaca o el seu ego. Amb l’argument, això sí, que el sistema es dinamita més eficaçment des de dins, cosa que ja hem vist que no és així. El sistema, molt ben pensat, pot fer creure que dona veu, però acostuma a tenir l’última paraula. 

Sempre és lloable defensar causes justes, i encara que les protestes no aturin el genocidi palestí –com no van aturar, en el seu moment, la Guerra de l’Iraq, tot i la mobilització de milions de persones arreu del món–, sí que ens posicionen a favor dels que pateixen i en contra dels que generen el patiment. La utilitat és molt subjectiva i l’obsessió per fer de tot una cosa pràctica és excessivament persistent. En tot cas, el món no canvia gens assentint a tot amb el cap. I per intentar despistar, ja es guarden prou els poders fàctics i tàctics de deixar una escletxa per a la protesta, cada vegada més petita, de manera que no es pugui dir que no tenim llibertat d’expressió. Una arma de doble tall, ja que finalment qui sempre n’acaba tenint a mansalva són aquells que proclamen la guerra i no la pau. La pau es reivindica i la guerra es justifica. El món és estranyíssim. 

A La brama del cérvol, l’últim espectacle de La Calòrica, es pregunten, amb la seva ironia habitual, si fer teatre serveix per canviar el món, si realment la cultura ens transforma tal com pretén (alguna cultura, no tota) i si no és contradictori escriure obres marxistes des d’una casa confortable a Califòrnia. I mentre damunt l’escenari es ridiculitzen uns personatges que reconeixem fàcilment en la seva pretensió, és inevitable que, com a espectadores, també ens sentim ridícules nosaltres mateixes, creient que anant al teatre a veure com altres critiquen el món ja fem un pas per fer un món millor. ¿Però el fan pitjor els qui han decidit actuar al Sónar? Si tots els artistes del Sónar haguessin decidit cancel·lar la seva actuació, el genocidi palestí no s’hauria aturat, però el ressò hauria estat més sonor. Qui se sentiria millor? Seria millor? 

Hi ha preguntes que tenen moltes respostes. Hi ha preguntes que no podem deixar de fer-nos. Però podem assumir que vivim amb moltes incoherències i que no totes les podem assumir. Per això canviem. I per això, també, canvia el món.