Article de Francesc Trabal (Sabadell, 1899 - Santiago de Xile, 1957) publicat avui fa 95 anys al Diari de Sabadell (29-V-1927). Caricatura d’ell per Jaume Passarell (Badalona, 1889-1975). Amb estil planer, Trabal fa en aquesta peça humorisme de l’obvietat. Practicava més sovint, però, l’humorisme de l’absurd, com els seus amics Joan Oliver i Armand Obiols de la Colla de Sabadell.
Sé que és una temeritat haver-vos anunciat una història que us farà riure, i que jo mateix, puc dir, m’he fet la caixa, perquè si voleu que la gent rigui no heu de començar mai dient allò del: no em puc aguantar de riure, i intenteu explicar una història fent un glopeig de rialles entremig de l’anècdota que fa la qüestió. Sé que és difícil, molt difícil, aconseguir que la gent rigui després d’una advertència prèvia de les vostres intencions de fer explotar un àmplia rialla. Però, amb tot, sostinc el títol: us vaig a contar una història que us farà riure. I sobretot us faria riure més si sabéssiu ben bé de què va. No era pas gaires dies enllà que Carles Soldevila se les havia, amb motiu d’un dels seus fulls de dietari, amb l’il·lustre gremi de metges. Quin colofó més adequat, que aquesta història que ara mateix vaig a contar-vos? Era un dia d’aquests, que, a la nostra ciutat, diu que un dels metges que viuen entre nosaltres rebia l’avís de visitar un nou malalt en una casa on ja n’hi havia dos d’enllitats (dues grips sense importància). -Vaja, un altre!- i cuità a fer la visita. -A Maria! Vaig entrant- i ja fou a dins. Pujà l’escala, ànima vivent sense sortir-li al pas, i anava dient els Ei! Ei! de rúbrica a fi que els malalts s’acotxessin bé i posessin la cara entendrida que deu fer tot malalt que s’estimi quan el metge els és a veure. Es ficà a la cambra dels vells malalts i s’orientà per saber on era l’inèdit. No li costà pas de trobar: -Hola, què tal? No us espanteu. A veure, el pols?... Bé. No us mogueu, no. Ja veig el que és. La llengua!... Vaja. No serà res, si Déu vol. Animar-se. Ara mateix us faré la mateixa recepteta dels altres i no us heu d’amoïnar. Es veu que la grip s’ha enamorat de casa vostra, aquesta vegada. Sort, però, que no ha de tenir conseqüències. Ja està: una culleradeta cada dues hores i sobretot dieta. I per beure, aquella mateixa aigua que sap fer la vostra mare, de pala de figuera de moro i sobretot no us embruteu l’estómac. Vaja, adeu-siau i ja donaré una passada demà a l’hora de cada dia. Adeu-siau (I trap-trap, escales avall falta gent... sinó que, sinó que en ésser al darrer graó, li semblà com si sentís una veu cavernosa, una veu que semblava esqueixar-se dintre de la gola talment com si sortís d’entremig del darrer badall, que deia:) -... metge... metge...! (Amb quatre salts tornà escales amunt, esparverat, amb por de no ser-hi a temps, i penetrà com un llamp dins l’alcova.) -Què passa? (i gairebé no podia respirar). -... és que... -Què? Què hi ha...? -... és que... (i li mostrà totes les costelles trencades) he caigut d’una bastida.