Imposar la pau a Gaza
Dos anys després del 7 d'octubre de 2023 hi ha una possibilitat de treva a Gaza. És una possibilitat incerta, fràgil i esbiaixada, però real. Una oportunitat per aturar la violència, però no per a la solució del conflicte. El pla de pau de Donald Trump posa les bases per a un alto el foc, però no deixa de ser una proposta redactada pel principal aliat de Benjamin Netanyahu, sense comptar amb els palestins, amb poques garanties de compliment i sense un calendari de retirada de l’exèrcit israelià. Hamàs ha acceptat alliberar tots els ostatges –20 de vius i fins a 28 cossos–, però reclama negociar alguns elements del pla.
En un moment de pressió internacional sense precedents per la destrucció total i sistemàtica de Gaza i dels gazatins, que es va desfermar amb total impunitat després del 7 d’octubre, la diplomàcia es torna a mobilitzar al so de l’únic actor internacional amb capacitat de negociar amb Netanyahu. Sempre que el que es proposi reforci el primer ministre israelià, perquè Netanyahu no va tenir cap problema per humiliar públicament Hillary Clinton quan era l’administració Obama qui li reclamava posar fre a la seva política d’assentaments.
La jerarquia de Trump s’imposa sobre uns governs europeus incapaços de tenir una alternativa pròpia i compartida per al conflicte. I aquells que fa poc firmaven el reconeixement de l’estat palestí s’apunten ara a una proposta de pla de pau que no preveu cap possibilitat de fer-lo possible. Més aviat al contrari, consolida una tutela. Atura les hostilitats per deixar una realitat devastada on els palestins ja només ocupen menys del 22% de les terres que consideren seves; amb 67.000 palestins morts en dos anys, i amb el retorn de la fam com a arma de guerra.
A més, proposar Tony Blair per liderar aquesta transició resumeix perfectament el rerefons de l’estratègia nord-americana. Com apuntava l’investigador del Cidob Moussa Bourekba després de conèixer la proposta, “es tracta de resoldre un conflicte colonial mitjançant un mandat colonial un segle després”. Però, a més, entronca amb l’agenda empresarial de la política exterior trumpista. El Tony Blair Institute for Global Change, el think tank fundat per l’exprimer ministre britànic el 2016, té el suport del multimilionari Larry Ellison, peça clau del projecte de transformació de l'estat digital nord-americà sota Donald Trump. A més, l’institut de Blair va contribuir també a l'elaboració del projecte Gaza Riviera.
L’habilitat d’un Trump obsessionat amb el premi Nobel és oferir solucions immediates al marge de la complexitat. Una vegada més, com ja va passar amb els Acords d’Abraham, que la primera administració Trump va promoure per normalitzar les relacions d’Israel amb la regió, la causa palestina es torna a diluir sota el pes de la resta d’equilibris i interessos regionals. A més, la negociació del pla de pau serveix en safata també a les capitals europees l’excusa perfecta per frenar l’única mesura de pressió real sobre Israel que havien decidit discutir: la suspensió de l’acord d’associació, que ara ja es comença a plantejar com a menys necessària en el discurs d’algunes capitals europees.
Però Palestina és molt més que Hamàs. I són uns quants els funcionaris europeus que en privat admeten avui l’error que va suposar la decisió de no reconèixer el resultat de les eleccions celebrades a Palestina l’any 2006 i la política de "no contacte" de la UE amb Hamàs, que continua vigent avui dia. Aquell error és l’inici de la irrellevància geopolítica que pesa sobre la UE en un conflicte que té a menys de 400 quilòmetres de les seves fronteres. I mentre continuen els bombardejos sobre Gaza, i les negociacions indirectes a Egipte, el món i la regió s’aferren a la idea d’aturar la violència amb una pau imposada pel poder coercitiu de Trump com a única oportunitat.