L'Iraq i l'Iran
La guerra del president Bush (fill) a l'Iraq (2003-2011) i ara la de Trump tenen similituds. Però per guanyar perspectiva serà interessant examinar-ne les diferències.
La justificació. La de Bush va ser una mentida: que l'Iraq disposava d’armes de destrucció massiva. Érem multitud els que no ens ho crèiem. Les inspeccions havien estat tan intenses que si n’haguessin tingut s’hauria sabut. Els impulsors de la guerra ho havien de saber. Va ser una excusa. La motivació real va ser més aviat una combinació de tres factors: el desig de venjança després dels atemptats de l'11 de Setembre –dirigida paradoxalment a un règim certament dictatorial, però laic–; la compulsió freudiana d’un fill per aconseguir el canvi de règim que el seu pare (també president, i més savi), no havia volgut promoure en la Guerra del Golf (1990-91), i, com sempre, el petroli.
Ara, a l'Iran, l’explicació oficial té més força. S’ha de ser molt innocent per no veure la voluntat dels aiatol·làs de tenir la bomba atòmica. O per no treure’n la conclusió que si la tenen la poden utilitzar contra l’Estat d’Israel. No dic que no hi hagués una altra forma d’evitar-ho, només que és una explicació més creïble que les armes de destrucció massiva de Saddam. Aquesta és també la raó que la guerra amb l’Iran tingui un suport generalitzat a Israel, en contrast amb la de Gaza. Som molts a Israel i al món els que creiem que entre el riu i el mar hi caben dos estats, però que el dret a existir de l'Estat d’Israel no pot estar en qüestió. Es pot ser –és el meu cas– molt crític amb les accions del govern d’Israel i ser conscient que el pes de la culpa recau sobre el govern, no sobre l’estat. La motivació oficial segurament també té un complement més ocult: altra vegada el petroli, connectat ara –com a Veneçuela– amb una estratègia global de limitar la Xina.
La intenció. L’experiència de l'Iraq va acabar inspirant un canvi radical en la política exterior del Partit Republicà. En la presidència de Bush –encara impressionada per l'onada democratitzadora subseqüent a la caiguda de l'URSS i la retòrica del final de la història– l’equip a càrrec eren els neocons. La seva obsessió era propiciar canvis de règim. Ho van fer a l’Iraq, on van dissoldre l’exèrcit de Saddam i van implantar una Constitució democràtica. Els EUA ho havien fet al Japó i havia sortit bé. Però a l'Iraq, ni de lluny: domini del govern per la majoria xiïta, influïda per l'Iran; guerra civil; resistència a l’ocupació, etc. Afegiu-hi el desastre de les Primaveres Àrabs i entendreu per què una presidència poc propensa de natural a valorar la democràcia ha esdevingut, superada una etapa ingènua durant la qual predicava l’aïllament, intervencionista al món. Però sense cap intenció de canviar règims, sinó de condicionar sota amenaça i fer pagar tributs a uns governants que controlin la població. Ho han fet a Veneçuela i crec que és el que volen fer a l'Iran. L’amenaça de canvi de règim és de la mena d'amenaces que es confien no haver de dur a terme. Massa costosa. Encara no sabem com s'acabarà aquesta guerra. Si, com a l’Iraq en el seu moment, s’entra en un llarg període de caos, jutjarem com a molt negativa la decisió de Trump d’anar a la guerra sense una curosa preparació de la postguerra. Però si s’estabilitzés, evitant el caos i amb un marge de llibertats civils –i encara millor si fos un règim democràtic–, seria poc assenyat trobar a faltar el barbàric govern dels aiatol·làs.
La reacció espanyola. Sense embuts: ha estat desencertada les dues vegades. La d’Aznar a les Açores ja és un pecat mortal consumat. La de Sánchez encara pot acabar en pecat venial. Tant de bo. Curiosament, la naturalesa de l'error ha estat la mateixa en tots dos casos: desmarcar-se amb rotunditat –llavors apropant-se als EUA, ara distanciant-se'n– dels consensos franco-alemanys en temes importants de política exterior. Es pot discrepar, però bloquejar l’ús de les bases són paraules majors. Si Alemanya i Espanya tenen bases americanes, el règim d’utilització no hauria de ser gaire diferent. Si demanem als EUA que ens ajudin en la defensa d’Ucraïna més del que voldrien, sembla raonable correspondre en l’altra direcció. Encara que la UE no tingui competències en política exterior, la Unió patirà si els estats prenen accions que unilateralment acaben comprometent el projecte comú. I si Trump ha convertit els aranzels externs en un instrument polític i fins ara, sorprenentment, havia respectat la unitat comercial europea (els aranzels dels EUA són els mateixos per a tots els estats de la UE), no hauríem de posar la UE en la posició d’haver de defensar aquest principi per una acció unilateral d’Espanya. I no ens enganyem: si ho han fet és per defensar el principi, no per solidaritat amb Espanya.