Juliol convuls

Fins avui no ha plogut. Ho ha fet una mica, només. M’hauria agradat un bon ruixat, llarg, insistent, que m’estalviés de regar un parell de dies. Al cap de mitja horeta ha fet una ullada de sol. Després, al cel, el gris s’ha tornat a imposar. Una quietud estranya s’ha instal·lat a la tarda. Aviat es farà fosc i avui serà abans perquè està tapat. Obro un llum i miro d’escriure aquestes coses. El que sí que passarà, penso, és que refrescarà. La calor enganxosa d’aquestes nits passades potser s’esvairà i quedarà solcada per una mica d’airet fresc. Ja ho veurem. S’ha mort en Josep Maria Joan, que vaig conèixer de petit, a Figueres. A casa seva tenien una tintoreria. Ell mai no va voler ser tintorer. Va estudiar per aparellador. Però el que va fer va ser amuntegar joguets. Tants que va poder fer-ne un museu, que avui és una referència. Més d’una vegada vaig pensar quin joguet tenia que pogués interessar-li. Però no en tenia cap. Mai no m’han interessat gaire els joguets. Després, al cap dels anys, el vaig veure alguna vegada. Després ja mai més. I ara s’ha mort. Era, més o menys, de la meva edat.

També s’ha mort en Xavier Torra. Aquest era més gran que jo. Com a mínim tenia deu anys més. Era contratenor en una època que els contratenors no estaven encara de moda. Ell havia estat escolà de Montserrat, on va rebre una excel·lent formació musical. Cantava molt bé. Cada any, pels volts de Nadal, entonava el Cant de la Sibil·la, a Santa Maria del Mar. Mai no el vaig anar a sentir i em sap greu. Això que sempre m’ho deia. Però jo, per Nadal, mai no era a Barcelona. L’havia conegut a Vidosa, a la part alta del carrer Balmes. Vidosa era una botiga important a la meva joventut. Venien electrodomèstics, però sobretot discos i equips de música. Xavier Torra era l’home entès en aquestes coses i et donava consells. Sempre que hi anava, parlàvem. Sobretot de música. I ara s’ha mort. Feia segles que no el veia, com se sol dir. Vidosa ja no existeix. Dues morts en pocs dies d’aquest començament de juliol convuls en què continuen les guerres, a Ucraïna i a Gaza. En què, a Espanya, continuen fent-se la guerra els dos partits hegemònics. Com acabarà, tot plegat? Putin no vol cedir. Ucraïna és Rússia, la gran Rússia, i ell la vol tornar a governar sencera. Trump vol que la guerra s’acabi, diu, per poder penjar-se la medalla de la pau i, suposo, per poder guanya-hi una enorme quantitat de diners en la reconstrucció. Paral·lelament, Netanyahu continua la seva matança a Gaza. Vol exterminar els palestins. Vol que tota la Franja de Gaza sigui Israel. Els palestins volen un estat propi. Netanyahu no vol ni sentir-ne parlar. Jo penso que el conflicte no té cap solució.

Les arrels profundes d’aquesta història venen d’Abraham, com saben, com hauria de saber tothom. Més ben dit, venen de l’estrany sentit de l’humor de Jahvè. Si llegeixen la Bíblia, veuran que Abraham s’anava fent vell i que la seva dona Sara ja ho era tant com ell. I no tenien cap hereu. Abraham era ric. Un dia, Sara li va dir al seu home: per què no te’n vas al llit amb Agar, l’esclava, i li fas una criatura? Així tindràs l’hereu que tant desitges. I Abraham ho va fer. Suposo que l’esclava era jove i atractiva, però això no ve al cas. La criatura va néixer i li van posar de nom Ismael. Però, i aquí apareix l’humor de Jahvè, Sara es va quedar embarassada. I va tenir un fill a qui van posar el nom d’Isaac. Sí, és aquell del sacrifici. Jahvè va demanar a Abraham que li sacrifiqués el seu fill Isaac. I Abraham va estar a punt de fer-ho, però un àngel li va aturar la mà quan ja anava a degollar el noiet. Un anyell embardissat el va substituir. Abraham va tornar cap a casa amb el noi. Ismael, el fill de l’esclava, i Isaac, el fill de Sara, anaven creixent i, un dia, que Sara va veure com els dos noiets jugaven plegats, va anar a trobar el seu marit i li va dir: no vull que el fill de l’esclava tingui els mateixos drets que el meu fill. No vull que s’hagin de partir l’herència tots dos. L’endemà al matí, Abraham va cridar l’esclava i el seu fill i els va donar pans i aigua i els va fer marxar. Suposo que Sara es va quedar molt satisfeta. Doncs bé, els palestins són els descendents del fill de l’esclava. Els jueus, del fill de Sara. Ressentiment i odi covats al llarg dels segles. És evident que això no té solució. 

Ara trona, en aquest vespre de juliol convuls. I comença a ploure. Són trons que retrunyen en el cel tapat del vespre. No són drons. De moment, no s’esfondren les cases. No hi ha morts.