4/7: L’Europa de les tandes de penals

SOVINT EL FUTBOL esdevé no metàfora sinó termòmetre de les societats. Així, l’Eurocopa de futbol ha esdevingut el retrat d’una Europa poruga i defensiva que acaba els seus partits (polítics o futbolístics) a la tanda de penals, després d’un joc avorrit i especulatiu. De fet, ja la Champions va ser això, amb una final decidida a la tanda de penals després d’un partit lamentable. Ara l’Eurocopa ha decidit els que havien de ser els millors partits amb empats a pocs gols fins a la pròrroga i a tedioses tandes de penals. Per què tants partits arriben als penals? Perquè els equips tenen por a fallar, a perdre, prefereixen no arriscar, no inventar. No il·lusionen ni als hooligans. La meva generació es va apuntar a l’Europa de l’Ajax i la Taronja Mecànica de Cruyff, que semblava jove, inventiva, arriscada, alegre. En queda ben poc. En tota l’Eurocopa només Islàndia ha provocat una mínima empatia futbolística, més enllà dels patriotismes obligatoris. Quan jugues a la defensiva, sense projecte, sense il·lusió, acabes als penals. I als penals pot passar qualsevol cosa: que Portugal arribi a semifinals sense haver jugat cap partit presentable o que Rajoy pugi de vots proporcionalment al joc brut desplegat per la seva defensa.