L’“ànima russa” i l’expansionisme de Putin
Sona una mica estrany parlar de l’“ànima catalana”, o de l’“ànima espanyola”, o de l’“ànima sueca”. Tanmateix, es dona per fet que existeix una “ànima russa”, aquest “lloc fosc” del qual parlaven Fiódor Dostoievski, Lev Tolstoi, Nikolai Gógol i gairebé tots els altres escriptors de l'edat daurada de la literatura russa. Vladímir Putin apel·la també, amb freqüència, a l’“ànima russa”, en oposició a la suposada falta d'ànima de l'Europa Occidental.
És un assumpte que se sobreentén sense aprofundir-hi gaire. Igual que se sobreentén que Europa i Àsia són continents separats, malgrat que mai hi ha hagut un consens científic raonable sobre on se situaria la hipotètica frontera.
Assumim que la realitat geogràfica és Euràsia, una gran massa de terra, i que aquest immens continent té, d'un extrem a l'altre, molta història compartida.
Al petit subcontinent europeu tendim a pensar que d'Àsia només ens han arribat horrors: l'hun Àtila, al segle V; el mongol Genguis Kan, entre els segles XII i XIII; el tàrtar-turc Tamerlà, al segle XIV. Identifiquem els imperis nòmades sorgits de les estepes d'Àsia central amb la màxima barbàrie.
En realitat, hi ha un imperi nòmada anterior que unifica d'alguna manera el continent, excepte les remotes costes occidentals. El primer a intuir un nexe comú va ser René Grousset, en el seu clàssic L'imperi de les estepes (1939). Grousset detecta en la història antiga euroasiàtica una sèrie de buits que només poden explicar-se amb l'existència d'un “imperi fantasma”, poc conegut i, fins al segle XX, considerat un simple mosaic de tribus mòbils i disperses: l'imperi escita.
El 2023, Christopher Beckwith va completar el trencaclosques amb la seva obra L'imperi escita, la civilització clau en el naixement de l'edat clàssica. L'historiador grec Heròdot (484-425 abans de la nostra era) ja indicava que l'imperi persa tenia arrels escites. Beckwith demostra, amb una aclaparadora quantitat de proves lingüístiques i arqueològiques, que entre els segles VIII i II abans de la nostra era els escites, una civilització original i creativa, van tenir una profunda influència en el que avui és la Xina (Qin Shi Huangdi, el “primer emperador”, era d'origen escita) i en el que avui anomenem Pròxim Orient, i en tota la immensitat que va d'una regió a l'altra. El breu imperi d'Alexandre el Gran va funcionar com a pont entre la tradició escita i el que anomenem “cultura occidental”.
L'herència escita va durar molt de temps. El que s'interpretava com a sistema tribal escita va ser en realitat un eficient sistema feudal, idèntic a l'establert en el subcontinent europeu després de la caiguda de Roma.
Des dels escites fins als mongols i els otomans, el territori que avui és Rússia va ser escombrat, durant segles i segles, per les forces estepàries asiàtiques. I, a partir de l'edat moderna (posem el segle XV), va ser amenaçat per la superioritat tecnològica i armamentística de les petites nacions europees.
La història russa és una contínua sacsejada que genera dos trets, crec, indiscutibles: una mescla de resiliència i resignació, d'una banda, i una preocupació obsessiva per la seguretat i l'estabilitat, de l'altra.
A cavall entre el confí occidental europeu (Sant Petersburg), les inclemències del nord siberià, el sud gairebé infinit i culturalment aliè (Kazakhstan, Mongòlia, la Xina, Corea) i les noves potències del seu orient (el Japó i Amèrica del Nord), el país més gran del món sempre ha necessitat sentir-se imperi per sentir-se segur.
I ha necessitat inventar una sèrie de mites (Moscou com a “tercera Roma” i “reserva espiritual”, l’“ànima russa”, etcètera) per crear-se tant una identitat com un destí, no gaire diferent del “destí manifest” que sustenta l'imperialisme estatunidenc. Tots dos “destins manifestos” es basen en la religió i l'expansió contínua.
És comprensible que dos imperialistes fervents com Donald Trump (noti's la seva fixació amb Groenlàndia i l'operació de les últimes hores a Veneçuela) i Vladímir Putin (obstinat amb conquistar Ucraïna), tots dos cleptòmans, tots dos obsessionats amb acumular riquesa, s'entenguin bé. Resulta igualment comprensible que tots dos siguin vistos com una amenaça per a la resta del món.