Entre l'esperança i la por

Els darrers premis Nobel d’economia han estat una successió de regals per a la història econòmica. Fa tres anys va ser Ben Bernanke, amb una tesi doctoral enormement influent sobre la política monetària durant la Gran Depressió que ha estat el fonament de les polítiques expansives que van permetre sortir ràpidament de la Gran Recessió. És un dels casos en què l’estudi del passat i la seva millor comprensió han permès desplegar millors polítiques monetàries en el present. El mateix Bernanke va ser l’encarregat de pilotar la Reserva Federal en alguns dels seus pitjors moments, va minimitzar l’impacte de la crisi i va evitar que esdevingués una nova Gran Depressió. Fa dos anys vam tenir Claudia Goldin, que ha estudiat la millora de l’educació femenina als Estats Units des del segle XIX i ha pogut documentar com s’inseria en el mercat de treball, com assolia la millora de les seves remuneracions i per què persistien les desigualtats retributives. En fa un, Daron Acemoglu, James A. Robinson i Simon Johnson el van rebre per explicar com es formen les institucions i com afecten la prosperitat dels països. Enguany, la meitat del premi ha anat a Joel Mokyr per haver explicat els prerequisits tecnològics del creixement econòmic sostingut. L’altra meitat –Philippe Aghion i Peter Howitt– ha reivindicat un concepte tan dinàmic i trasbalsador com és la “destrucció creativa”, de matriu schumpeteriana: una altra picada d’ullet als clàssics de la història econòmica.

Tots els casos són contribucions que s’allunyen dels apriorismes i dels dogmatismes, com ens agrada als historiadors econòmics. Però estan farcits de fortes conviccions cíviques i de servei públic. Molts són fars del món on vivim: la necessària prudència de la política monetària, la benèfica inserció i progrés laboral de la dona, la indispensabilitat d’institucions inclusives (representatives i amb seguretat jurídica per a tota la ciutadania), i la bondat de la curiositat pel coneixement, que no ha d’aturar-se per cap concepte i que ha de mobilitzar tota la societat animant els emprenedors, fins i tot visionaris. En el món que vivim alguns d’aquests valors semblen molt qüestionats. Una política monetària prudent i coneixedora de les lliçons del passat és atacada pel president dels EUA. La progressiva millora de la qualificació professional femenina apareix com amenaçadora a ulls masclistes, acostumats al monopoli del coneixement i del poder. Unes institucions representatives que proporcionen seguretat jurídica per a tothom es consideren, per a sorpresa dels seus moderats defensors, “comunistes”, segons alguns dirigents polítics del més alt nivell. La llibertat de pensament i d’experimentació que va florir a la Gran Bretanya del segle XVIII ara seria mal vista per molts, fins i tot per molts connacionals. Els èxits empresarials basats en noves tecnologies ens fascinen i, alhora, ens espanten.

Què ens està passant? La por als canvis i la seva velocitat explica bona part de la inquietud del món contemporani. Els canvis poden ser percebuts com amenaçadors per a molts: pèrdua de privilegis, pèrdua de poder, pèrdua d’influència, pèrdua de rellevància, pèrdua de significació. Aquesta por ens sembla inadmissible quan és aprofitada pels més poderosos, que l’agiten per demanar més poder per a ells. Però hauríem d’anar amb compte de no criminalitzar la por als canvis dels menys poderosos, que poden sentir-se molt més amenaçats del que podríem pensar. Els moviments que ens semblen reaccionaris, regressius i involucionistes mereixen atenció i no menysteniment ni indiferència. Les pors són grans activadores de l’acció col·lectiva. Els moviments més trasbalsadors de la història contemporània són acumulacions de pors condensades per dirigents molt agosarats i sense escrúpols, però que han sabut endur-se consensos ciutadans inimaginables. No ens neguem a analitzar-los, a entendre les seves arrels. Veurem com de poderosa és la inseguretat personal, l’amenaça al dret de propietat, l’amenaça d’expropiació, l’amenaça de pèrdua de privilegis, o l’amenaça de desclassament social. Quins traumes i quines pors capgiren les prioritats morals de la ciutadania? Una visió desapassionada –investigadora– ens ha d’ajudar a trobar més llum per entendre què està passant. Les desqualificacions no ajuden. Pensar, analitzar i entendre, sí. Això val per a la immigració i els qui la demonitzen o la idealitzen, per a la retracció de l’oferta de pisos de lloguer, per a la por al canvi tecnològic que amenaça posicions establertes però també activa noves il·lusions i capacitats. Des de la història econòmica se’ns ofereixen mirades més desapassionades –potser massa i tot–, però riques en comprensió i en flexibilitat mental. I, ara, les necessitem molt.